Amb Paraules d'amor volem posar en escena un diccionari, el Diccionari Tòntu (Elogi del barbarisme i d'altres barbaritats de la parla catalana), que, per més gosadia, he escrit jo mateix. El títol ja insinua les intencions: retre homenatge a les moltes maneres de parlar el català -no sempre conforme a les normes de l'Acadèmia- dels nostres avis, pares, nosaltres mateixos i els nostres fills.Treurem a passejar aquestes paraules com altives i altius models desfilant per la passarel·la de la llengua i la memòria.
Sí, Paraules d'amor, perquè com diu en Serrat a la seva cançó, no en sabíem més, i amb elles hem anat fent. No deixa de ser curiós que Catalunya, que ha exhibit reiteradament la seva llengua com a gran signe d'identitat, sigui, sens cap mena de dubte, el país d´Europa i part de l´estranger que, per convivència amb el castellà, pitjor la parla amb respecte a la normativa vigent.
Un 'espectacl de Teiatru' tan enginyós com ben executat. 'Paraules d'amor', de Joan Ollé, títol inspirat en la cançó de Serrat, rendeix aquests dies a La Seca un particular homenatge a les moltes formes populars de la parla catalana, heretades dels nostres avantpassats però perllongades fins als nostres dies. El dramaturg, i director del muntatge al costat de Iban Beltran, desplega al seu 'Diccionari Tòntu (Elogi del barbarisme i d'altres barbaritats de la parla catalana)’ que ell mateix ha escrit amb una gràcia, precisió i agilitat escènica sorprenents.
El mateix autor es pregunta què tindrà de teatral aquest experiment, tot i que per la seva experiència en recrear textos de poetes i escriptors com Espriu, Pla o Estellés, la familiaritat de la seva feina amb la llengua autòctona aplana el camí cap a una eficaç dramatúrgia. I així, una creació aparentment senzilla en la seva estructura però molt complexa per la seva vast i variat contingut, acaba trobant una divertida via expositiva a l'escenari.
A la cita compareixen barbarismes, sentències, dialectes o expressions encunyades amb el pas del temps, totes allunyades de la normativa de l'Acadèmia. Són paraules que sorgeixen de la contaminació de l'idioma per la seva coexistència amb el castellà. Ollé les ordena en blocs temàtics que van interpretant les tres aplicades i implicades Cristina Arenas, Blanca García-Lladó i Laura Pujolàs.
Amb l'únic suport escenogràfic dels verds toms de l'Enciclopèdia Catalana, utilitzats per a diversos moviments i fins i tot per seure, el treball coral de les actrius és un exemple de mil·limètrica coordinació i de polida dicció, imprescindible perquè la nau lingüística del català macarrònic arribi a bon port.
L'humor presideix el text i també les ben dibuixades accions de les intèrprets. L'hora i escàs 'picu' que dura l'espectacle passa volant. Sens dubte Joan Barril, amic de l'ànima i còmplice d'Ollé d'aventures radiofòniques, hauria aplaudit aquest muntatge de caire sociològic al qual augurem, pel seu interès i comicitat, una segur recorregut pels teatres de Catalunya.