Amb Paraules d'amor volem posar en escena un diccionari, el Diccionari Tòntu (Elogi del barbarisme i d'altres barbaritats de la parla catalana), que, per més gosadia, he escrit jo mateix. El títol ja insinua les intencions: retre homenatge a les moltes maneres de parlar el català -no sempre conforme a les normes de l'Acadèmia- dels nostres avis, pares, nosaltres mateixos i els nostres fills.Treurem a passejar aquestes paraules com altives i altius models desfilant per la passarel·la de la llengua i la memòria.
Sí, Paraules d'amor, perquè com diu en Serrat a la seva cançó, no en sabíem més, i amb elles hem anat fent. No deixa de ser curiós que Catalunya, que ha exhibit reiteradament la seva llengua com a gran signe d'identitat, sigui, sens cap mena de dubte, el país d´Europa i part de l´estranger que, per convivència amb el castellà, pitjor la parla amb respecte a la normativa vigent.
Buenas. Aquesta nit abarrotaran el teiatru de L'Eixuta. I serà perquè tres actrisses de cupo i un director que li resbala la llengua els lijarà un remendo llinguístic que els farà caure de cul del susto. Si vostès tenen a bé abutxear la companyia durant l'hora i picu —no gaire picu— que dura l'espectaculo, no s'amodorrin als seus assientus i aixequin l'os del respaldu. El derrotxe d'aplausos cura els juanetes si piquen de peus i reforça la munyeca si piquen de mans. Un ruego: retxassin qualsevol trucada que rebin al telefonu mòbil i, desde luego, siguin testics del jaleo i del lio que la companyia ha preparat tan en serio que ha sudat fins al sobaco. I si ha sigut del seu agrat, no tanquin la mui i no tinguin cap reparo a fer-hi anar també en sutano i en mangano i, si volen, algun fulano. Per part de la companyia, es donen el lujo de rissar el rissu i rematxen el llavero ni que per quatre quartos que els paguen no poguin ni posar el lletreru.
No, aquest no és, ni de bon tros, un fragment de l'espectacle 'Paraules d'amor' sinó la boutade que es permet ara i aquí un servidor que ha seguit amb fruïció, durant l'hora i alguns minuts, l'espectacle creat pel director Joan Ollé i que té reminiscències de la seva llarga trajectòria radiofònica al costat del desaparegut Joan Barril. Sentències enginyoses, aforismes irònics, humor lingüístic que només pot copsar qui ha viscut i ha fet la transició d'una llengua com la catalana, tocada per la incertesa prefabriana, fruit de la decadència, i castigada per la influència veïna, imposada sisplau per força, fins a arribar a la normalització de finals del segle XX i principis del segle XXI, amb el rastre i la plaga d'algunes excepcions exòtiques i aïllades que encara es troben en boca d'alguns polítics, periodistes i comunicadors en general. (...)