Parecer felices

informació obra



Intèrprets:
Gloria March Chulvi, Cristina Celada
Il·luminació:
Sergio Roca, Joana Serra Forasté
So:
Sergio Roca, Joana Serra Forasté
Autoria:
José y sus hermanas
Dramatúrgia:
Sílvia Ferrando
Sinopsi:

Parecer felices és una investigació escènica que parteix de les realitats paral·leles que vivim, dels diferents personatges que interpretem per tal que això que anomenem món no se’ns escapi de la mà.

Hi ha moltíssimes coses aparentment alegres que ens fan posar tristos: aquest és el motor de la peça.

Crítica: Parecer felices

03/02/2019

La festa del simulacre

per Teresa Ferré

La companyia El Pollo Campero, comidas para llevar ens convida a una festa d’aniversari digna de ser organitzada per Jean Baudrillard. “Simular és fingir tenir allò que no es té”, diu el francès al seu assaig més conegut i aquí, el títol és inequívoc “parecer felices”. El dispositiu escènic també acompanya: garlandes, alcohol, música, crispetes, en definitiva tots aquells elements  materials que garantiran l’embolcall perfecte per una vetllada entre dues amigues vestides de festa per a l’ocasió. Tot ben popular, servit al natural i sense luxes.

L’espectacle contraposa  les ombres per a les residuals confessions íntimes i la llum i el color per a la pretesa magnificència de la festa. Un bon recurs a través del qual Pollo Campero aconsegueix fer-nos pensar en què és real gràcies a la marcada falsedat del seu teatre i l’humor irònic constant, que ens sintetitza com la cultura contemporània està construïda a base de simulacions. 

Pel que fa al desenvolupament de la peça Gloria March y Cristina Celada serveixen desacomplexadament la repetició, la construcció que sembla improvisada, la recitació de llistes i jocs de paraules o la coreografia per mostrar el desconcert davant una societat que exigeix constantment la felicitat en l’esfera pública. Un conjunt de recursos ben resolt però que no aporta res al llenguatge teatral, el qual respira l’omnipresència de Rodrigo Garcia. 

Per contra, és destacable la reflexió que provoquen en mostrar el profund canvi social que s’ha produït en la història de la fotografia. En plena era de la postfotografia marcada per l’epistemologia del “jo he estat allí” és molt interessant  la desfilada sèlfica per a pujar immediatament a xarxes socials  i el record per a l’època analògica del “això ha estat” sintetitzada en una surreal sessió de retrat familiar. El resultat és un missatge unívoc per a les dues representacions: ahir i avui, el somriure  davant l’objectiu és la felicitat.