La Cia. Indòmita torna al Temporada Alta amb una peça que busca tastar tots els condiments de la cuina de les emocions. Si, d'arrencada, construeix una trama que recorda molt a una comèdia fàcil, de gags ben tòpics (no per això menys certs) sobre el naixement del primer fill i la relació amb els sogres d'opinions categòriques, l'obra guanya pes a partir que ensenyen el seu "jo" més veritable, que superen aquella generació i aborden les dels 40 i 50. És llavors, quan l'anècdota pren consistència de veritat (amb fotos a les tauletes i els pares dels actors, ben presents!) i té sentit la investigació. Hi ha sempre un punt de comèdia, però molt mes amarga, angulosa, que desarma i dóna per bona la posició dels actors enmig de l'espai escènic. És quan un bon grapat d'espectadors s'hi pot sentir reflectit. Perquè es passa de ser pare a ser fill madur, que comprèn i recorda la manera de fer dels seus progenitors.
El director Iván Morales juga sempre amb la proximitat. Ho va fer a Sé de un lugar, també a Jo mai i a Wasted, De fet, la sorra que escampava el pub de Tàrrega, ara hi és present en el darrer quadre, també d'una sordidesa notable. Si és trist veure com els joves ja han perdut l'esperança, també com un pare ha de renunciar (en silenci) al món que ha volgut inculcar al fill. També és una bona clatellada comprovar com el fill desconfia d'un pare, que ha volgut ser ideal. Poques vegades una redacció pel dia del Pare haurà estat tant contundent, amb un divertit i agra antagonisme amb la redacció de l'anunci del RACC.
L'experiment de convidar quatre dramaturgues perquè signin quatre textos sobre els pares (elles, que són mares) implica que hii ha notables desequilibris generacionals, entre ells. Perquè hi són entre elles, les autores. Les escenes es cusen amb prou cura a càrrec dels dos actors (Jordi Gilabert i David Planas) però parlen de móns prou diferents. Lluïsa Cunillé, Marta Buchaca, Victòria Szpúnberg i Marta Aguilar beuen de moments vitals molt diferents. Manté una conjunció ben diferent a l'experiment de L'any que ver serà millor (2011, Villarroel) o Res tornarà a ser com abans (Villarroel, 2012). La Indòmita aconsegueix quallar la crema a mesura que van tensant les rèpliques, reduint les corredisses. Arribant a un poema visual definitiu en el darrer quadre similar al treball genial de Pont Flotant, El fill que vull tindre (Tàrrega, 2016).
