Pares nostres

Teatre

informació obra


Autoria:
Victoria Szpunberg, Marta Aguilar, Mauricio Kartun
Direcció:
Iván Morales, Mauricio Kartun
Intèrprets:
Jordi Gilabert, David Planas, Núria Deulofeu
Coreografia:
artestudi
Vestuari:
Carme Puigdevall i PlantéS
Producció:
Cia. Indòmita, (Jordi Gilabert i David Planas), Temporada Alta 2016
Estrena:
Temporada Alta 2016
Sinopsi:

Quatre de les millors dramaturgues del moment s’uneixen per parlar d’un tema que ens afecta a tots: la paternitat. Som bons pares? Com podem arribar a ser-ho? Quina relació té la paternitat amb el teatre?
És el que trobarem a Pares nostres. Una proposta íntima i diferent dirigida pel director de Sé de un lugar i Jo mai, Iván Morales, i interpretada per David Planas i Jordi Gilabert.

Tres pares (i tres fills) que necessiten entendre’s una mica millor i parlar amb els espectadors de les coses que ens defineixen i ens fan ser qui som i com som.

Crítica: Pares nostres

18/10/2016

Una crema que va agafant densitat

per Jordi Bordes

La Cia. Indòmita torna al Temporada Alta amb una peça que busca tastar tots els condiments de la cuina de les emocions. Si, d'arrencada, construeix una trama que recorda molt a una comèdia fàcil, de gags ben tòpics (no per això menys certs) sobre el naixement del primer fill i la relació amb els sogres d'opinions categòriques, l'obra guanya pes a partir que ensenyen el seu "jo" més veritable, que superen aquella generació i aborden les dels 40 i 50. És llavors, quan l'anècdota pren consistència de veritat (amb fotos a les tauletes i els pares dels actors, ben presents!) i té sentit la investigació. Hi ha sempre un punt de comèdia, però molt mes amarga, angulosa, que desarma i dóna per bona la posició dels actors enmig de l'espai escènic. És quan un bon grapat d'espectadors s'hi pot sentir reflectit. Perquè es passa de ser pare a ser fill madur, que comprèn i recorda la manera de fer dels seus progenitors. 

El director Iván Morales juga sempre amb la proximitat. Ho va fer a Sé de un lugar, també a Jo mai i a Wasted, De fet, la sorra que escampava el pub de Tàrrega, ara hi és present en el darrer quadre, també d'una sordidesa notable. Si és trist veure com els joves ja han perdut l'esperança, també com un pare ha de renunciar (en silenci) al món que ha volgut inculcar al fill. També és una bona clatellada comprovar com el fill desconfia d'un pare, que ha volgut ser ideal. Poques vegades una redacció pel dia del Pare haurà estat tant contundent, amb un divertit i agra antagonisme amb la redacció de l'anunci del RACC.

L'experiment de convidar quatre dramaturgues perquè signin quatre textos sobre els pares (elles, que són mares) implica que hii ha notables desequilibris generacionals, entre ells. Perquè hi són entre elles, les autores. Les escenes es cusen amb prou cura a càrrec dels dos actors (Jordi Gilabert i David Planas) però parlen de móns prou diferents. Lluïsa Cunillé, Marta Buchaca, Victòria Szpúnberg i Marta Aguilar beuen de  moments vitals molt diferents. Manté una conjunció ben diferent a l'experiment de L'any que ver serà millor (2011, Villarroel) o Res tornarà a ser com abans (Villarroel, 2012). La Indòmita aconsegueix quallar la crema a mesura que van  tensant les rèpliques, reduint les corredisses. Arribant a un poema visual definitiu en el darrer quadre similar al treball genial de Pont Flotant, El fill que vull tindre (Tàrrega, 2016).