Tan admirable com quan es va estrenar al Liceu fa una dotzena d’anys, i tan o més alarmantment vigent de com lluïa llavors: així és l’extraordinari muntatge del “Parsifal” de Wagner signat escènicament per Claus Guth. Definida pel seu creador com “un festival escènic sagrat”, l’última òpera wagneriana està construïda al voltant d’una ferida que no pot cicatritzar, malgrat els remeis que se li apliquen per tal d’aconseguir-ho. La ferida d’un rei que no ha sabut tenir prou cura de de les santes relíquies que tenia al seu càrrec ni del seu propi legat. La ferida d’un monarca que s’ha deixat arrossegar per la temptació i ha pecat , i que paga ara en carn viva les conseqüències d’aquell pecat del qual tant penedit n’està. I aquestes conseqüències han deixat alhora sumida a la malenconia al llindar de la desesperança la seva comunitat, la comunitat d’aquells artúrics cavallers guardians del Sant Graal que, en altres temps, potser van seure al voltant d’una encoratjadora taula rodona. Però que ara malviuen a l’espera que es produeixi aquella mena de miracle redemptor i sanador capaç de rescatar-los a ells, i rescatar tot el món de l’estat miserable en el qual ha vingut a caure.
Doncs, posats a buscar paral·lelismes, Guth en troba un d’enormement encertat . La gran ferida simbòlica del festival sagrat wagnerià, ve a connectar-se directament amb la gran ferida metafòrica patida per la nació alemanya derrotada a la Primera Guerra Mundial, i sotmesa pels vencedors després de la derrota a unes condicions notablement humiliants que feien gairebé impossible cauteritzar la nafra encara sagnant. I les ferides simbòliques o metafòriques , es tradueixen alhora en ferides ben físiques que deixen al seu pas cossos tan malmesos com les ànimes que les habiten, ulls perduts a la foscor i membres fantasmes que segueixen provocant grans dolors (poques coses hi ha tan doloroses com la pèrdua , es tracti de la pèrdua que es tracti) malgrat haver estat ja amputats. Cossos que , en el muntatge de Guth, deambulen constantment (de vegades, creant ben potents coreografies) per un també malmès hospital que potser en altres temps havia estat el castell d’un Montsalvat que sovint s’identifica amb aquesta altra muntanya sagrada ben propera a nosaltres coneguda com Montserrat. Però ara, tal i com ens les presenta l’espectacle, aquestes decadents parets i escalinates amb un punt perdut d’esplendor alberguen un trist hospital militar que es troba en constant estat rotatori. I és que la prodigiosa escenografia imaginada per Christian Schmidt fa un ús sumptuós de la mobilitat circular que li ofereix la maquinària del Liceu. Cert: d’escenaris que giren i regiren tota l’estona, ja en portem uns quants vistos. Però pocs ( i aquí caldria situar “Rodelinda”, un altre prodigi del tàndem Guth/Schmidt) assoleixen de forma tan magistral la seva doble funció. La funció (d’una banda) de convertir aquest moviment en un element essencial de la dramatúrgia que la complementa i l’explica encara més: el desplaçament de l’espai permet, per posar un únic exemple, visualitzar de forma gairebé cinematogràfica el camí que va seguint Parsifal amb una curiositat cada cop més existencial , a la recerca d’aquelles claus que vinguin a donar-li petjades sobre aquests orígens seus dels quals ho desconeix tot. Això, abans que l’enigmàtica, pecadora i alhora redemptora, luxuriosa i alhora virtuosa Kundry, pronunciï en veu alta aquest nom seu que ell mai no ha escolat mai , i introdueixi així una nova dimensió en la gesta a la qual està destinat el nostre heroi. Però cal dir que, d’altra banda, aquest moviment giratori compleix també una magnífica funció purament teatral que ens recorda de quina forma el gran espectacle pot situar-se al servei de la més rigorosa de les idees. I cal recordar alhora en aquest sentit que les hipnòtiques partitures wagnerianes van ser dibuixades al pentagrama per un creador que sempre va tenir molt present que les seves intenses onades simfòniques només assolien el seu complert sentit quan li arribaven al públic integrades en un potent tot teatral.
El cas és que , quan arriba el magistral darrer acte del festival sagrat, Guth fa que caiguin del tot les màscares i es posi en evidència allò que poden ocultar els miratges. La redempció de tots plegats , la definitiva cicatrització de la real ferida reial i de la ferida simbòlica que suposa alhora la cauterització de la nafra que arrossega tot un poble, només pot arribar de les mans d’un heroi de puresa demostrada: i evidentment, Parsifal, és l’elegit. Però , com passa massa sovint, a l’heroi immaculat només li cal un púlpit amb prou projecció pública per transformar-se tot seguit en el nou messies destinat a conduir-nos cap a la salvació, encara que aquesta impliqui adoptar la gestualitat, les maneres , les lleis i els instruments repressius dels grans dictadors de totes les èpoques. I dels dictadors o aspirants a dictadors de tots els colors polítics i d’èpoques més recents que si van saber ( i segueixen sabent) captivar les masses, perquè van saber ( i segueixen sabent ) capturar el seu neguit, i donar-li paraula a allò que semblava impronunciable. Tot plegat, mentre els cavallers de llavors i d’ara es sotmeten a la llei del nou salvador , buscant en ella aixopluc, i volent creure que encara la podien controlar... fins adonar-se’n que aquesta ha esdevingut incontrolable. En aquest sentit l’espectacle de Guth en té també molt de gran teatre polític , d’aquell que es deixa estar de repetir consignes per tal d’apropar-se a la veritable essència dels monstres ,es situen aquests a la banda ideologia que es situïn.
