A P.A.U. (Paisatges als ulls), que es pot veure fins al 4 d'octubre a la Sala Atrium, tres persones migrades d'origen senegalès refereixen en primera persona els seus respectius viatges i vicissituds. L'auditori al qual s'adrecen és tan majoritàriament blanc i privilegiat com la gent que quotidianament els defuig o ignora.
Som davant una dramatúrgia del testimoniatge que Carolina Llacher i Martí Costa van bastir a partir de les històries dels qui són a escena. En aquesta peça, estrenada l'any 2019 al Teatre Eòlia, es deixa de banda la ficció i s'opta, en canvi, per presentar els fets mitjançant testimonis que, oferint resistència a la ideologia dominant, prescindeixen d'abstraccions limitadores alhora que acullen per delegació la peripècia d'altres migrants. Els relats vivencials, honestos i indefugibles, colpeixen i desemmascaren l'espectador.
'La senzilla però eficaç escenografia de Laura Sanz, matisada per la subtil il·luminació d'Anna Espunya, té com a principal element la sorra, on tant es pot traçar un senyal o desig de bon auguri com modelar un minúscul túmul en record de les persones que han mort durant la travessia. Josep Maria Barrufet, responsable de l'espai sonor, embolcalla els relats amb un acompanyament musical en directe, i Ariadna Vilar projecta una sèrie de diapositives —en la seva majoria, fotos familiars— sobre una composició de quadres o miralls cegats. Ella serà l'encarregada de donar peu als relats, filar les transicions i aportar un brevíssim marc conceptual, fet de dades incontestables —segons l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM), prop de 20.000 persones han mort al Mediterrani en els darrers cinc anys—, per denunciar com Europa es fortifica i converteix les fronteres —militaritzades i externalitzades— en un negoci. Però els autèntics protagonistes són les tres persones migrades que han decidit compartir els seus records, sovint traumàtics, i explicar-nos la seva història de dolor i superació.
L'equipatge de Lamine Bathily es redueix a un lleuger farcell on guarda curosament algunes samarretes del Barça. Va marxar del seu país essent menor d'edat i d'amagat del seu pare, a la recerca d'un futur —eulek, en wòlof— millor. Després d'una agònica travessia per mar, va ser rescatat i portat a un centre de menors de les Canàries. Més tard, ja a Barcelona, es va dedicar a la venda ambulant gràcies a la protecció que li van brindar uns manters. La presa de consciència, indestriable de la indignació i de la ràbia, el porta a denunciar el racisme institucional i la persecució dels sensepapers, com també a promoure el Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona. Vol parlar en nom dels migrants que van resultar ferits a les tanques i dels manters assassinats. D'aquesta manera, a banda de relatar la seva història, s'erigeix, amb total implicació i responsabilitat, en representant d'altres que també han estat víctimes d'un sistema atroç.
Yacine Diop fa la seva elegant i solemne irrupció en escena amb un cistell sobre el cap; els vestits llampants que anirà desplegant sobre l'escenari connecten amb la seva aspiració de dedicar-se al disseny de moda. Ens explica que va ser criada al Senegal per la seva àvia i que als dotze anys va poder viatjar a Espanya per reunir-se amb els seus pares. Després d’una fugaç alegria inicial, amb motiu de l'anhelat retrobament familiar i la descoberta d’un cert benestar material, va conèixer l’autèntica dimensió del racisme. L’etapa de socialització escolar li va deixar una profunda ferida, encara patent en la tristesa amb què refereix algunes anècdotes —comentaris cruels per part dels nens i professorals advertències sobre la necessitat que tindria, en el futur, de treballar com una negra per viure com una blanca—. Resulta inevitable, en aquest punt, recordar l’imprescindible No es país para negras, de Silvia Albert Sopale.
Malamine Soly relata com la seva primera temptativa de migrar es va veure avortada per l'amenaça de la policia marroquina. Apareix amb una manta com la que duia a la pastera durant el seu segon intent de fugida. Després d'ingressar en un CIE de Gran Canària, va fer de manter a Granada i va treballar a les pedreres de marbre d'Almeria. Arran de la crisi de 2008 es va traslladar a Barcelona, on va entrar en contacte amb un grup de teatre experimental i es va formar com a cuiner. Entre altres coses, promou espais de cooperació com Dunia Kato. Dels tres testimonis, ell és el que sembla més còmode en escena i transmet una gran força, que tan aviat es tradueix en una valenta i generosa capacitat de perdonar com en una vehement exhortació a que els deixin viure en pau.
Lamine Bathily, Yacine Diop i Malamine Soly —també Dabo Malang, que alterna amb el primer en algunes funcions, aportant la seva pròpia història— duen als ulls els paisatges que han travessat i que els travessen: el desert, el mar, el carrer, el CIE, l'escola. El teatre serà el lloc del relat i de la trobada amb l'altre. I serà també l'espai d'una resistència explícita que ens interpel·la, convidant-nos a empatitzar amb contingències, patiments i greuges que ens assenyalen directament. A les adversitats i penúries dels protagonistes, marcats per la disjuntiva Barça ou Barzakh —“Barcelona o morir”— i carregats de somnis, lluites i dignitat, se superposa l'expressió d'uns plausibles i engrescadors projectes de futur.
Article publicat a Núvol l'1 d'octubre de 2020
