Núria Cuyàs, Malcolm McCarthy, Tamara Ndong , William Yazaki
Interpretació musical:
Oumar Ngom (percussionista)
Il·luminació:
Daniel Gener, Pep Arumí
Coreografia:
Maria Garriga
Composició musical:
Sheila Garcia, Ivan Prades
Producció:
The Three Keatons
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Sinopsi:
A Diakha Madina, quan es fa de nit, grans i petits es reuneixen al voltant d’una foguera. Entre danses, cançons i rialles, escolten boniques històries que els explica en Koumera. Ell coneix tots els contes mandingues; els ha après durant milers de nits a la sabana.
Pell de llarinté, cua de tiré narra la història de la Kumbà i en Mamadou, que viuen en un petit poblat de la selva, al Senegal. A punt de ser pares, estan tan il·lusionats que faran el que sigui per complaure el seu nadó, com ara perseguir un lleó o la reina de les girafes.
El conte és una al·legoria de les festes del naixement i dels noms (bateig) dels mandinga. Tots els ingredients que el componen (festa, ball, alegria, naixement, cacera) es reflecteixen en aquest espectacle, que combina el fons fantàstic de la rondalla del conte i la realitat encara vigent avui de l’ètnia en el seu hàbitat tradicional. Es tracta d’un espectacle divertit i enginyós, ple de ritme; d’una celebració entorn de conceptes universals, que uneixen cultures, en què la confluència de llenguatges i tradicions serveix per celebrar la vida i el misteri de l’aventura.
No abunda la literatura de
l’Àfrica subsahariana pel nostre entorn. Es troben algunes recopilacions que no
sempre troben la traducció adient. Aquesta proposta de The Three Keatons ens
apropa a un conte tradicional mandinga (dins el territori de l’actual Senegal)
i ho fa amb una exquisida adaptació que és una proesa lingüística, obra de
Franz Hurtado sobre la recopilació de Koumera Dlakhaby. Parlo de proesa lingüística
perquè el conte -com ha de ser- està farcit de frases fetes, dites i refranys
que sonen a antiga tradició i són traslladats al aquí i ara amb tota
naturalitat i, fins i tot, amb molta llibertat. Es podria dir que han
aconseguit un autèntic sincretisme cultural de tradicions que s’allunya de la
barreja circumstancial, i no només en el terreny del llenguatge. També el
sincretisme s’estén a la dansa i a les cançons. Pell de llarinté, cua de tiré és una rondalla que explica la
història de una parella Kumbà i Mamadou a punt de tenir un fill. Per procurà un
jaç al nadó, Mamadou s’endinsarà en rocambolesques aventures; més tard serà
Kumbà qui seguirà les passes del pare cercant un plomall diferent per
presentar-lo en societat. Aquestes aventures s’expliquen amb un magnífic
desplegament de recursos gestuals i amb cançons acompanyades de percussió entre
la que destaca la poderosa veu del djembé. Els actors i actrius que alternen
alguns papers també fan ús de màscares de gran bellesa plàstica i esdevenen titellaires.
A l’ombra d’un colorit i emblemàtic baobab, que fa també de casa i d’estructura
escenogràfica per portar a terme gran part del joc escènic, es desenvolupa una
història senzilla amb un gran desplegament d’habilitats teatrals que diverteix
i encisa d’igual manera.
