Pell de llarinté, cua de tiré

informació obra



Autor:
recollit per Koumera Dlakhaby
Dramatúrgia:
Anna Soler Horta
Intèrprets:
Núria Cuyàs, Malcolm McCarthy, Tamara Ndong , William Yazaki
Músics:
Oumar Ngom (percussionista)
Il·luminació:
Daniel Gener, Pep Arumí
Coreografia:
Maria Garriga
Composició musical:
Sheila Garcia, Ivan Prades
Producció:
The Three Keatons
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Sinopsi:

A Diakha Madina, quan es fa de nit, grans i petits es reuneixen al voltant d’una foguera. Entre danses, cançons i rialles, escolten boniques històries que els explica en Koumera. Ell coneix tots els contes mandingues; els ha après durant milers de nits a la sabana.

Pell de llarinté, cua de tiré narra la història de la Kumbà i en Mamadou, que viuen en un petit poblat de la selva, al Senegal. A punt de ser pares, estan tan il·lusionats que faran el que sigui per complaure el seu nadó, com ara perseguir un lleó o la reina de les girafes.

El conte és una al·legoria de les festes del naixement i dels noms (bateig) dels mandinga. Tots els ingredients que el componen (festa, ball, alegria, naixement, cacera) es reflecteixen en aquest espectacle, que combina el fons fantàstic de la rondalla del conte i la realitat encara vigent avui de l’ètnia en el seu hàbitat tradicional. Es tracta d’un espectacle divertit i enginyós, ple de ritme; d’una celebració entorn de conceptes universals, que uneixen cultures, en què la confluència de llenguatges i tradicions serveix per celebrar la vida i el misteri de l’aventura.

Crítica: Pell de llarinté, cua de tiré

02/04/2017

A l'ombra del baobab

per Iolanda G. Madariaga

No abunda la literatura de l’Àfrica subsahariana pel nostre entorn. Es troben algunes recopilacions que no sempre troben la traducció adient. Aquesta proposta de The Three Keatons ens apropa a un conte tradicional mandinga (dins el territori de l’actual Senegal) i ho fa amb una exquisida adaptació que és una proesa lingüística, obra de Franz Hurtado sobre la recopilació de Koumera Dlakhaby. Parlo de proesa lingüística perquè el conte -com ha de ser- està farcit de frases fetes, dites i refranys que sonen a antiga tradició i són traslladats al aquí i ara amb tota naturalitat i, fins i tot, amb molta llibertat. Es podria dir que han aconseguit un autèntic sincretisme cultural de tradicions que s’allunya de la barreja circumstancial, i no només en el terreny del llenguatge. També el sincretisme s’estén a la dansa i a les cançons. Pell de llarinté, cua de tiré és una rondalla que explica la història de una parella Kumbà i Mamadou a punt de tenir un fill. Per procurà un jaç al nadó, Mamadou s’endinsarà en rocambolesques aventures; més tard serà Kumbà qui seguirà les passes del pare cercant un plomall diferent per presentar-lo en societat. Aquestes aventures s’expliquen amb un magnífic desplegament de recursos gestuals i amb cançons acompanyades de percussió entre la que destaca la poderosa veu del djembé. Els actors i actrius que alternen alguns papers també fan ús de màscares de gran bellesa plàstica i esdevenen titellaires. A l’ombra d’un colorit i emblemàtic baobab, que fa també de casa i d’estructura escenogràfica per portar a terme gran part del joc escènic, es desenvolupa una història senzilla amb un gran desplegament d’habilitats teatrals que diverteix i encisa d’igual manera.