Pell de llarinté, cua de tiré

informació obra



Autor:
recollit per Koumera Dlakhaby
Dramatúrgia:
Anna Soler Horta
Intèrprets:
Núria Cuyàs, Malcolm McCarthy, Tamara Ndong , William Yazaki
Músics:
Oumar Ngom (percussionista)
Il·luminació:
Daniel Gener, Pep Arumí
Coreografia:
Maria Garriga
Composició musical:
Sheila Garcia, Ivan Prades
Producció:
The Three Keatons
Vestuari:
Sílvia Delagneau
Sinopsi:

A Diakha Madina, quan es fa de nit, grans i petits es reuneixen al voltant d’una foguera. Entre danses, cançons i rialles, escolten boniques històries que els explica en Koumera. Ell coneix tots els contes mandingues; els ha après durant milers de nits a la sabana.

Pell de llarinté, cua de tiré narra la història de la Kumbà i en Mamadou, que viuen en un petit poblat de la selva, al Senegal. A punt de ser pares, estan tan il·lusionats que faran el que sigui per complaure el seu nadó, com ara perseguir un lleó o la reina de les girafes.

El conte és una al·legoria de les festes del naixement i dels noms (bateig) dels mandinga. Tots els ingredients que el componen (festa, ball, alegria, naixement, cacera) es reflecteixen en aquest espectacle, que combina el fons fantàstic de la rondalla del conte i la realitat encara vigent avui de l’ètnia en el seu hàbitat tradicional. Es tracta d’un espectacle divertit i enginyós, ple de ritme; d’una celebració entorn de conceptes universals, que uneixen cultures, en què la confluència de llenguatges i tradicions serveix per celebrar la vida i el misteri de l’aventura.

Crítica: Pell de llarinté, cua de tiré

04/04/2017

Estètica colorista per a rondalles africanes

per Jordi Bordes

Hi ha una estètica molt colorista que  evoca al món de llum i supervivència africana. Els homes són dels animals depredradors més dèbils en quant a força però saben dominar tothom gràcies a la seva capacitat d'enginyar trampes en què tots cauen de quatre grapes. Els actors ballen i toquen, tot representant els dos contes que s'enllacen pels personatges protagonistes. Si el marit demostra la seva valentia (deixa ben clar que és un covard i que no té armes per combatre amb el lleó) en elprimer epidosi, correspon a la dona demostrar la seva astúcia davant de les girafes caprocioses i presumides. El baobab, de tronc senyorial i branques escarrransides, domina l'escena i permet traslladar l'escena del poblat a la sabana. Les màscares de lleons i girafes permet doblar als actors i ensenyar un altre material preciós i ben pensat per a la representació.

Coincidint  amb La llavor del foctant en el cartell del Temporada Alta com, ara, a la Mostra d'Igualada, el treball de teatre familiar dirigit per Moisès Maicas apropa les rondalles africanes a la canalla occidental. En comptes de fer servir l'estructura d'un contacontes, s'atreveixen a representar la lluita entre un pare i un lleó i d'una mare amb una girafa. Són narracions un punt cruels (tot i que la versió catalana salva els animals i confia en què recuperin la seva dignitat, quan recuperin el pelatge). Pell de llarinté i cua de tiré parla d'una pares que són capaços de fer-ho tot pel seu fill. No sembla una lectura molt solidària amb l'altra canalla de la tribu ni respectuosa amb el Medi Ambient però també els contes que expliquem als peus del llit tenen, sovint, molta crueltat: s'hi amaguen ombres un punt malaltisses (La caputxeta vermella, Ventafocs, La Bella dorment, Polzet, Patufet,  El soldadet de plom...). 

En la nostra sessió, els actors van dominar cant, percussió en directe i ball però alguns quedaven curts en la interpretació. Estaven freds a quarts de deu del matí. Potser va ser una de les conseqüències d'actuar a primeríssima hora a la Mostra d'Igualada. Un conte que no roda àgil, perd molt en eficàcia, en traslladar el públic a la situació i viure-la com si fos en primera persona.