Una gran roca de parets verticals damunt de la qual resulta impossible no sentir cert vertigen; un penya-segat abocat a l’abisme .Aquesta és l’imponent gran estructura central en constant moviment giratori dissenyada per Alfons Flores que presideix l’esplèndid muntatge amb el qual Àlex Ollé s’apropa a una de les més fascinants òperes de tots els temps. I aquesta gran roca, aquest monumental penya-segat, amaga dins seu la fèrria estructura d’un castell reial que és alhora una real presó reial. Una presó aliena a la realitat del món exterior: el llibret insinua de tant en tant la misèria invisible que circula pel regne més enllà d’aquestes estances. I una presó aliena també alhora per complert als desitjos i als moviments emocionals de qui ha acabat residint en aquest cau sense haver-se sentit mai part d’ell. Cada cop que aquesta llar comença a girar, hi podem reconèixer en ella un nou racó fosc del tot inquietant, l’evidència d’un nou abús domèstic, la sospita d’una nova situació de maltractament, la materialització d’un recent detectat espai de desolació i infortuni. En aquest sentit, Ollé sembla haver volgut fer més patent allò que corria ja de forma latent per les aigües subterrànies de la partitura de Debussy i del simbolista text de Maurice Maeterlinck del qual va partir el compositor; aquestes aigües subterrànies que ara han sortit a la superfície, i es fan tota l’estona visibles i audibles a l’inundat escenari del Liceu . Però això sí: tenint molta cura, per tal de defugir la temptació de donar-li a les imatges significacions tancades; això, significaria anar directament contra l’essència mateixa de l’obra.
Donar respostes (d’altra banda, impossibles), implicaria negar allò que el mateix Ollé reafirma en el text de presentació de l’espectacle: som davant d’una d’aquelles obres que, quan més intentes aprofundir en elles, més preguntes generen. I quan més intentes trobar respostes per a elles, més evident és fa el seu absurd, i la necessitat de rebutjar-les, i quedar-te només amb la força hipnòtica que exerceix l’enigma. L’enigma de Mélisande, ben cert. De retruc, l’enigma que acompanya alhora a la resta de personatges que trobem al seu voltant. Però també, l’enigma implícit en qualsevol existència. Quan Mélisande sens presenta per primer cop , i és vista també per primera vegada pel caçador Golaud , el net del rei Arkel, sabem que la noia està fugint d’algú , d’algun lloc o d’alguna cosa... però mai sabrem de què fugia, abans d’acabar acceptant casar-se amb aquest Golaud que pot semblar el miratge d’un aixopluc... i que arrossega alhora el dolor causat per la mort de la primera dona, i per la sensació de no saber com exercir de pare del seu fill; i per cert que la paternitat diguem-ne que disfuncional,-per tal d’aplicar-li termes contemporanis- també es deixa sentir tota l’estona per cada racó d’aquest castell. Però com molt bé assenyala Ollé, des que irromp a l’escenari aquest primer enigma relacionat amb una Mélisande que, d’altra banda , sembla haver perdut a l’aigua una no menys enigmàtica corona, els enigmes ja no faran altra cosa que anar acumulant-se. Això, fins arribar a l’acte del tot solitari amb el qual conclou tota vida: l’acte de la mort. Ollé resol admirablement aquesta escena , fent que Mélisande mori desdoblada en dos. A un llit, s’està morint dins del castell la Mélisande que ja mai podrà escapar d’aquest escenari agafant-li la mà a Pelleas. Però a un altre llit situat damunt les aigües i entre les branques del bosc, mor en solitud aquella altra Mélisande per a la qual ja han deixat d’existir els murs repressors del castell. En qualsevol cas, totes dues abandonaran l’escenari carregant amb el seu enigma mai resolt. Com diu també Ollé, del que es tracta és d’aconseguir que cada espectador , arrossegat per la sublim melopea de Debussy , i amb l’ajut d’una posada en escena que tradueix de forma magnífica les intencions del director , reconegui el seu propi enigma, i li llenci una mirada encara que sigui mig furtiva al seu propi abisme.
És així, com cal endinsar-se per aquesta obra mestra: abandonant les resistències, deixant-se portar per una atmosfera que es mou tota l’estona entre el somni i el malson, capturant la melangia per la qual opta la partitura allà on podria haver optat pel cop d’efecte dramàtic. I quan tens davant teu un espectacle tan ben construït des del punt de vista dramatúrgic com aquest , i quan l’orquestra del Liceu sona com sap fer-la sonar el més inspirat Josep Pons, i quan el repartiment s’ajusta amb tanta excel·lència al que reclamen tant l’obra com la seva traducció escènica, seria absurd resistir-se: és molt millor obrir-li les portes a l’inconscient , i gaudir a fons del que està passant a l’escenari.
