Pensem. (Pausa). A la merda!

Teatre

informació obra


Sinopsi:

Aquesta funció és una joguina escènica, una mena de pausa beckettiana, l’espai per aquietar el món trepidant i pensar. Pensar just el temps de pelar una mandarina, no fos cas que ens avorríssim. Què fem? Què passa? Per què em pegues? Jo què t’he fet? On m’amago? Som una nació? Som independents? On tirem la bomba? Si la terra ja es defectuosa, xata, clar que vivim oprimits, aixafats.

Dos actors i una actriu es multipliquen, inventen i imaginen. Acaben sent molts i diferents, ingenus i punyents, tendres i salvatges. Ensopeguen amb la seva realitat i intenten rebel·lar-se, enfotre-se’n i escapar o no. I ploren i riuen a la vegada. Potser cal un crit de llibertat absoluta i viure intensament. A la merda la vida!

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Pensem. (Pausa). A la merda!

14/01/2020

El do de la ubiqüitat actoral

per Andreu Sotorra

Veig en aquest espectacle inclassificable, fet de petites peces, que fa pinta de ser un divertimento amb permís de la veterania de l'actor i autor Manel Dueso (Sabadell, 1953), unes ganes de compromís personal per rebel·lar-se, sota la cara blanca i des de l'escenari, de les injustícies que persegueixen la societat actual. Encara hi veig més, en el títol i en alguna de les escenes, quan es crida finalment «A la merda!», aquella expressió, tant de frustració com d'impotència a la vegada, que un dia es va sentir a la tribuna del Congrés espanyol en boca del cantautor José Antonio Labordeta, fart del que es trobava davant seu, a la bancada.

Aquí, els sis personatges de noms de vinyeta que interpreten els dos actors-clowns (Manel Dueso i Miquel Malirach) i el personatge femení (l'actriu Carme González) —no menys clown que els altres dos— que hi fa de mestra de cerimònies i dóna entrada a cadascuna de les setze peces breus d'uns cinc minuts cadascuna, transiten per multitud de pensaments, reflexions, actituds i reaccions que no són sinó els pensaments, les reflexions, les actituds i les reaccions de molts dels espectadors en el seu viure quotidià.

Des de la mort del Mediterrani a l'eterna pregunta de si som o no som una nació inependent. Des de la ingenuïtat adolescent a la ingenuïtat senil d'haver confiat tota la vida en una pensió augmentada en un miserable euro. Des de la sensibilitat humanística o ecologista a la sensibilitat sentimental o ideològica. I tot sense pèls a la llengua, sense por a ser censurat —o emmanillat!—, amarat de llibertat i amb la intenció que el somriure, ni que sigui amarg en algunes casos, ajudi a viure una mica millor.

A manera que durant noranta minuts, la troupe canvia de perruca, de barret, d'americana, de plomalls —sempre amb arracades, això sí!— o mou l'attrezzo posant de cap per avall una taula o movent amunt i avall una renglera de cadires de grada, els espectadors van descobrint el rerefons de cadascuna de les escenes —en podríem també dir esquetxos o gags— que beu majoritàriament de les fonts de l'absurd, en algunes moments, o del fregolisme, en alguns altres i que juga també amb els embolics del llenguatge.

I així van surant, ara aqui, ara allà, sense que es noti, aromes de Beckett, de Ionesco, de Brossa... donant forma i sentit a interpretacions còmiques, burlesques o fins i tot de vinyetes ninotaires. I molt al fons, sense que ningú l'esperi, fins i tot es deixa anar una guspira per rubricar-ho amb un invisible Godot perquè tot plegat quedi encara més clar. (...)