Una interessant aproximació als esdeveniments de la plaça Tiananmen de Pequín, el 1989. A l’autora canadenca Carole Fréchette li va cridar l’atenció la notícia de l’alliberament del periodista xinès Yu Dongyue després de complir 17 anys de tancament per haver llançat pintura vermella sobre un retrat de Mao. El fet que el presoner polític hagués perdut la joventut i la salut mental entre barrots per un acte simplement simbòlic, la va incitar a qüestionar-se sobre el sentit del sacrifici i la revolta i a escriure Penso en Yu .
L’obra ha arribat a la Sala Beckett amb un intel·ligent muntatge d’Imma Colomer. En el relat, Madeleine (Fina Rius) encarna una exmilitant de l’activisme polític. Obsessionada per la història, arriba a desatendre les seves tasques quotidianes. A mesura que aprofundeix en la figura de Yu s’incrementa el seu enclaustrament, tan sols trencat per la irrupció a casa seva de Jérémie (Pep Ferrer), un ebenista traumatitzat pels problemes de la relació amb un fill que requereix una constant atenció mèdica, i la de Lin (Mar Ulldemolins), una jove immigrant xinesa que exigeix que la protagonista compleixi amb el seu compromís de donar-li classes de francès, vehicle imprescindible per adaptar-se a la seva nova vida al Quebec.
La bona direcció de Colomer aconsegueix evitar el risc que la producció es quedi només en una denúncia documental. L’aparició dels dimonis interiors dels personatges i la confrontació de les seves problemàtiques personals amb les del periodista massacrat acaben creant moments d’angoixa i de tensió. Qüestions sobre la llibertat, les conseqüències de la rebel·lia, la soledat o el desarrelament comú dels personatges esquitxen la trama.
Rius exhibeix de manera convincent el perfil de la dona immersa en una crisi existencial i que recupera amb la història de Yu les motivacions per seguir implicant-se en les seves causes aparentment perdudes. Esplèndida Ulldemolins en la seva continguda caracterització dels subtils trets d’un personatge que vol deixar enrere un passat marcat per l’opressió. Ferrer completa, amb un notable desplegament dramàtic, el trio de protagonistes.
L’escenografia de Max Glaenzel, amb una bona utilització dels recursos audiovisuals, ajuda a situar aquesta aposta en la qual les reflexions de l’espectador davant l’allau d’idees exposades acaben desenvolupant un paper determinant.
