Penso en Yu

Teatre

informació obra


Autoria:
Carole Fréchette
Traducció:
Elisabet Ràfols
Estrena:
Grec 2015
Direcció:
Imma Colomer
Intèrprets:
Pep Ferrer, Fina Rius, Mar Ulldemolins
Escenografia:
Max Glaenzel
Il·luminació:
Kiko Planas
Vídeo:
Joan Rodón
Vestuari:
Antonio Belart
Ajudantia de direcció:
Aina Tur
Companyia:
Joglars
Producció:
Joglars
Sinopsi:

De què serveix revoltar-se? Quin sentit té el sacrifici? Arriscar la vida per dir la veritat és necessari o no és més que un exercici d’ingenuïtat?

Aquestes són algunes preguntes que es fa la Madeleine, una canadenca que troba en un diari la història de Yu Dongyue, Lu Decheng i Yu Zhijian, tres joves de poc més de vint anys que, durant les manifestacions de l’any 1989, van ser detinguts per llançar ous plens de pintura contra el retrat gegantí de Mao Zedong que presideix la plaça de Tiananmen, a Beijing.

Obsessionada amb la història d’aquests tres joves, i en concret amb la de Yu Dongyue, Madeleine començarà a escriure-li mil i una vegades una carta que sempre esquinça, mentre reexamina la seva pròpia existència i comparteix les seves reflexions amb Lin, una jove xinesa a qui ajuda a preparar l’examen de francès, i Jerémie, un veí resignat que accepta la fatalitat de la seva vida i descarta la revolta.

La història amb majúscula i les històries personals d’uns éssers que fan front a la vida de maneres diverses conflueixen en un text escrit per convidar-nos a deixar de banda l’apatia i la indiferència davant el món que ens envolta.

Crítica: Penso en Yu

05/07/2015

Un trajecte massa llarg per arribar, això sí, a un final molt ben trobat

per Jordi Bordes

Com poder escriure d'una trama que no es pot conèixer gaire res? Aquest era el repte que es va trobar la dramaturga canadenca amb el seu "Penso en Yu". Es va obsessionar i només va ser capaç de narrar des de la primera persona del singular: què feia ella mentre succeïa l'atac dels soldats als joves estudiants de Tiannanmen. A partir del seu retrat (si no veritable, sí que creïble: el pòster de Mao va passar de presidir menjadors de pisos d'estudiants de la transició a ser un element símbol de la repressió cultural) es comprova com la realitat no és no és del color que un la veu. Que té molts prismes i que cal estar atents a les altres mirades. El treball de Fina Rius és molt generós, de desgast. Pep Ferrer repeteix el paper antagonista de "l'Afterplay" (un preciós muntatge, també dirigit per Imma Colomer sobre una dramatúrgia de Brian Friel inspirat en personatges perdedors de Txèkhov), ara amb un aire de tolerància enigmàtica i l'ombra d'un fill deficient en una residència. Finalment Mar Ulldemolins és una desperta i animosa xinesa estudiant de francès. Un bon contrapunt que esclata, sobretot al final. 

Què dir-li al company que va llençar ous carregats de pintura al rostre de Mao? Com solidaritzar-se després dels seus 17 anys de presó? Amb quina determinació van fer una acció que podia comprometre els milers d'estudiants que mantenien la seva resistència pacífica? Al final, el que compta és la confiança que es genera entre els desconeguts en un pis a mig muntar del Quebec. Una sopa segella amistats.

Trivial