Pequeños paraísos

Dansa

informació obra


Direcció:
Enrique Cabrera
Intèrprets:
Carolina Arija Gallardo, Jimena Trueba Toca, Jorge Brea Salgueiro, Raquel de la Plaza, Jonatan de Luis Mazagatos
Composició musical:
Mariano Lozano P. Ramos
Vestuari:
Elisa Sanz
Escenografia:
Elisa Sanz
Il·luminació:
Pedro Yagüe
Companyia:
Aracaladanza
Autoria:
Enrique Cabrera
Sinopsi:

Coreografia estrenada el 2006. El Jardí de les Delícies del pintor holandès El Bosch és l’obra pictòrica en què s’inspira el primer espectacle de la trilogia que Aracaladanza presenta aquesta temporada.

Aracaladanza presenta la seva trilogia dels pintors en poc més d'un mes al Mercat de les Flors. Després d'El Bosch, també es presenta "Nubes" a partir de l'univers de Magritte i "Constelaciones" inspirat en Miró.

Crítica: Pequeños paraísos

28/12/2014

Dansa oberta amb un devessall d'imatges fantàstiques

per Jordi Bordes

Aracaladanza té una màgia especial. Fa dansa per a la canalla i també capta l'atenció dels pares. Ho fa, inspirant-se, en aquesta trilogia, en els pintors. A "Pequeños paraísos", concretament, imaginen personatges d'"El jardí de les delícies" d'El Bosch. No hi ha l'eròtica, el debat sobre si luxúria o si amor lliure, que fa debatre els especialistes. Hi ha el gust pel joc, per l'ambigüitat dels ballarins (homes o dones) i per un paisatge bucòlic embrutit de papers de diari. I per unes fruites tant dolces com afrodisíaques: les maduixes. Sembla que la humanitat ha estat incapaç de cuidar el Paradís heretat per Déu i per aixó s'0ensenya ple de papers que cal anar recollint. Però supera, de seguida el discurs ecològic (que és prou habitual en la dramatúrgia de teatre per a tots els públics, sempre provant d'inculcar massa valors i no tant de viure'ls a escena), fent veure que de la brossa també sorgeixen personatges impossibles, divertits, treballadors i il·lusionants. Els somriures són la coreografia més habitual d'Aracaladanza, amb un continu canvi d'escenes i imatges que sorprèn, una vegada i una altra, a pares i a fills. 

No es pot menys que aplaudir a una coreografia oberta, amable, dinàmica, àgil, de les que encomanen les ganes de ballar i fer titelles a casa. De les que demanen segones lectures dels quadres, dels pintors. Dels que genera la curiositat per seguir aprenent, sense deixar el joc, la broma, l'error humà, el pecat diví. Probablement, al paradís, els diaris es grapen pel mig i eviten la pluja de fulles de diari. Però la màgia fa treure llums de les bombolles de sabó, flors de les màscares i una mena de senyor cordills de paper de la brossa. La imaginació necessita ben poc per viure. El Bosch va crear uns personatges onírics, que Dalí remataria dins del surrealisme. En el fons, l'energia que mou l'art és el talent per trencar amb un cert criteri el món establert. Emocionant lliçó de vida, doncs. 

Trivial