Per un sí o per un no

Teatre

informació obra


Autoria:
Nathalie Sarraute
Direcció:
Ramón Simó
Intèrprets:
Lluís Soler, Xavier Boada / Manel Barceló
Sinopsi:

Per un sí o per un no tracta de dos vells amics que, a partir d’una conversa anodina, entren en una batalla sense treva i s’enfonsen en un joc de postures irreconciliables. Està articulada entorn la “veritat” dels mots, que pot dur a conseqüències incalculables. Una de les obres més representatives de Nathalie Sarraute, dirigida per Ramón Simó.

Crítica: Per un sí o per un no

18/02/2014

Més enllà de l'enfrontament personal, es planteja una reflexió ètica.

per Maite Guisado

Poc després d'haver-se estrenat a París i a Nova York, Per un sí o per un no, de l'escriptora francesa d'origen rus Nathalie Sarraute, va arribar a Barcelona el 1986 protagonitzada per Juanjo Puigcorbé i Josep Maria Flotats, i dirigida per Simone Benmussa, la directora de l'espectacle original. La peça va tenir molt d'èxit i es va mantenir sis mesos a la cartellera.

Ara ha tornat interpretada per Xavier Boada i Lluís Soler. L'aposta del director Ramon Simó, menys formal i més humana que la de Simone Benmussa, accentua la diferència entre tots dos personatges, que tenen dues visions del món i dues maneres de viure gairebé oposades. El conflicte entre tots dos sorgeix d'una entonació, d'una manera de ver un comentari en principi positiu i aparentment banal, però que amaga condescendència i no mostra el pensament que hi ha de fons.

L'espectador, inevitablement, pren partit. Tot i que de vegades pot estar del costat d'un personatge i més tard estar més d'acord amb l'altre. Perquè no tot és blanc o negre. Aquest aspecte pren rellevància en el muntatge de Ramon Simó, perquè introdueix un element decisiu, que la és la implicació del públic. Els actors baixen a platea i fan que els espectadors representin el paper dels veïns que han de jutjar la situació.

Més enllà de l'enfrontament personal, es planteja una reflexió ètica, perquè qüestiona si hem de mantenir una relació a costa de no ser nosaltres mateixos, de no expressar allò que veritablement pensem i sentim. Posa sobre la taula si en pro d'una quasi sagrada amistat, alguna cosa que havia tingut molt valor per a nosaltres i que formava part de la nostra pròpia vida, cal empassar-s'ho tot, fins i tot el que arriba a ser intolerable, o si, contràriament, cal sacrificar aquella relació, girar full, dient simplement la veritat. Això també té una dimensió social, perquè creure, per exemple, en uns valors polítics pot fer suposar que es dóna carta blanca indefinida als qui els executen o els haurien de realitzar. I el resultat pot ser l'“aborregament” de la població, el silenci, la indignació o l'enfrontament.