Per un sí o per un no tracta de dos vells amics que, a partir d’una conversa anodina, entren en una batalla sense treva i s’enfonsen en un joc de postures irreconciliables. Està articulada entorn la “veritat” dels mots, que pot dur a conseqüències incalculables. Una de les obres més representatives de Nathalie Sarraute, dirigida per Ramón Simó.
‘Per un si per un no’ és una filigrana literària d’aquelles que permeten diverses interpretacions. Ens podríem fer un fart de riure si s’emfatitzés en clau de comèdia o ens podria deixar fets pols si es convertís el recel, en odi. Ramon Simó, director de l’espectacle, en cartell a la Sala Muntaner, diu que ha anat fins al moll de l’os dels personatges i ens mostra com dos amics de tota la vida, arriben a un punt en què les seves diferències socials es tornen irreconciliables. Però de bon rotllo. Jo no diria que, en acabar l’obra, no es tornen a veure mai més.
Aquest és un dels valors del text que l’escriptora francesa d’origen rus Nathalie Sarraute va escriure –ep: a l’edat de 82 anys!-: el dramaturg pot optar per diferents plantejaments i l’espectador surt tocat en tots els casos i amb ganes de parlar-ne.
La proposta de Simó m’ha arribat així: un home solitari, sense feina, amb tocs de poeta (li direm A), sent un cert recel envers el món modèlic dels benestants. Un altre amb família, classe mitjana i sense problemes (li direm B), al que li barrina pel cap que el seu gran amic fa temps que no el truca, opta per anar-lo a veure. L’A no ha trucat a B perquè està dolgut pel to de la frase ‘Ta bé això’ – a la que me’n guardaré de posar comes ni cap mena de signe-, amb la que li va respondre, en confiar-li una cosa que per a ell era molt important. Fins aquí, vaig empatitzar amb B perquè l’A era un llepafils. Però vet aquí que quan l’A decideix arreglar-ho, B ens fa una excelsa exhibició de pell fina, tan sols perquè A li diu que admiri el paisatge. Entre una frase i altra, han sortit retrets de moments viscuts. Es van despullant i ens van mostrant com són de diferents i com cadascú defensa el seu terreny com el bo. Dos mons irreconciliables?
Potser si que avui això ja se sap, ja detectem a la primera amb qui ens entendrem i amb qui no. Potser si que s’actualitzaria si se’ls afegís un toc de militància política. Però Simó ha optat per respectar el text perquè permet fer teatre pur, sense elements, en un escenari auster. Només un argument molt ben desengranat –que demostra que, si no se’ns envà l’olla, com més vells més savis- i dues interpretacions, grans, immenses, de dos actors que, curiosament, també es coneixen de tota la vida i que van començar fent els Pastorets a Manlleu. Una llicència encertada: aprofitar el públic per interpretar uns veïns que tenen molt poc text. Distreu una mica del què diuen, però val la pena l’ambient de complicitat que es crea.
La història em va agradar. Lluis Soler i Xavier Boada junts funcionarien –Déu no vulgui!- fins i tot si la vida els portés a fer bajanades televisives. Quins actors, renoi! Quins matisos! M’hagués quedat sense mirar el rellotge encara que hagués durat tres hores i parlessin del temps.