Indispensable un musical com aquest, una immensa eïna pedagògica i potser una raó més per què els nens, ja de ben petits, puguin començar a gaudir tres coses: una de les seves aventures més preuades, poder veure-la en directe, de primera mà, amb els personatges a tocar, i finalment començar a coquetejar amb el gènere musical.
Per això “Peter, el musical” té tots aquests ingredients. Mereixedora d'una major sort a la cartellera catalana (el día que hi vaig anar, només mitja entrada, en sessió matinal) l'espectacle produït per Theatre Properties té tots els elements que fan que, oh sorpresa, una durada de més de dures hores no incomodi als nens petits. I ho dic per experiència: anar amb la neta de 4 anys era un autèntic repte i la menuda no solament va resistir, sino que va gaudir i va acabar absolutament eufòrica. I no solament els més petits ho varen disfrutar, tanbé vaig veure més d'un gran aplaudint, cantant i ballant al so de Peter i els seus amics. Crec que més no es pot demanar.
Analitzant una mica més les causes d'aquest èxit, s'hi conjuguen diversos factors: d'una banda, és una obra amb mitjans, que no regateja canvis d'escenari, una llum clara que t'acosta primer al ambient urbà de casa de Wendy i després, molt més fosc, al País de Nunca Jamás. Un cop allà, viurem diferents ambients, des de la llar dels Nens Perduts, al vaixell de Garfio, passant per la tribu índia i l'aparició de les sirenes, en un dels millors moments de la funció.
Amb gairebé tota mena de luxe de detalls, visualment la història és molt atractiva. El text els nens ja el coneixien però, sorpresa, es troben amb què les cançons són totalment diferents i que Peter Pan és una noia (excel.lent Silvia Villaú).
Cap problema amb les dues novetats i el ritme musical que es va accentuant, passem de la balada al pop, els nens que comencen a ballar en les seves butaques, i per acabar.ho d'adobar hi ha un final de festa on els artistes seddueixen a la platea per què tots ho acabem celebrant.
A més, el conte original té l'habilitat d'anar introduint poc a poc els personatges, i la canalla els espera. Primer és Nana, després Wendy, i aleshores ja pregunten per Peter. Quan apareix el seu heroi, ja demanen per Garfio. I l'obra els hi va donant, poc a poc.
Tant és aixi que Garfio encara no ha aparegut després del descans, i la seva presència (el maquiavèlic Carlos J Benito) no decepciona a ningú, i fins i tot a alguns dels menuts els acaba fent una mica de por, però només una mica, per què ja saben cóm acabarà tot. Fins i tot la ràpida i súbita aparició del cocodril, es rebuda amb un sentiment eufòric.
I encara més elements: en la segona part, encara millor que la primera, els actors es decideixen a interactuar amb el públic i aquest, generòs, els correspondrà, a banda del clímax final ja comentat, festa major i tots contents.
Escrita amb bon pols narratiu, brillant i només amb algun problema de so (que afecta sobretot a l'audició de la narradora (Angels Jimenez) “Peter, el musical” és quelcom més que un entreteniment, és una aventura per la vida i un somni complert dels menuts que veuen l'espectacle: no voldran crèixer i voldran quedar.se com els personatbges. Ni ells voldran fer.ho ni nosaltres, els pares (o avis), volem que ho facin.
