L'Excèntrica té una forma de treball molt similar a la d'Els Pirates. Un gust per jnu teatre molt pròxim, artesanal, quasi de joc infantil a les golfes. Per aixòp aquest conte que va causar sensació a principis del segle XX a Londres pot tenir una traducció a petita escala. Perquè si en el joc hi caben tots els recursos i les sorpreses són molt més celebrades. Els Pirates van versionar el conte de Ronda Naval sota la boira.
La fantasia de Pere Calders es veïna d’aquesta versó de Peter Pan. La companyia L’excèntrica s’ha atrevit a transformar un musical que, al 1904, va tenir un gran èxit amb un repartiment multitudinari, en una obra que flirteja amb la música i que només la interpreten tres intèrprets i alguna ombra…. Tot que reivindiquen que la peça vol distanciar-se de la versò ensucrada de Disney, certament, només hi ha un gir final més fosc que els dibuixos animats van obviar. En el fons, té un to de romanticisme tremendista que lliga molt bé amb els finals quasi tràgics dAllan Poe, per exemple.
El que cal celebrar d’aquesta producción és la forma en què passen per la majoria dels episodis desplegant-se en personatges, i transformant l’espai amb el mínim. Aposten fort pel joc a representar, com una criatura en el seu joc màgic. L’Excèntrica explica el conte projectant ombres en un llençol i compartint el joc dels telons amb els espectadors. L’ombra és com la infància: mai desapareix si se sap buscar.
Els tres actors es desdoblen en Peter Pan, la fada i Wendy, a més de fer de pares Darling, Garfi i els seus pirates i també els orfes del Mai Més. La música ha quedat destil·lada i només s’interpreta puntualment i en anglès. David Anguera interpreta la base musical amb diferents teclats. Des de la sala despullada del Maldà, que pot recordar la casa dels Darling, es va tenyint l’espai amb telons (en forma de veles, molt suggeridores) i de preciosos elements com ara les onades (que remeten a la fusteria més artesanal del teatre). La clau de L’Excèntrica és jugar a fer teatre davant del públic, sense referir-s’hi, però tenint-lo sempre present. El joc de desdoblar personatges, que podria ser un problema, guanya en autenticitat i complicitat. Potser juga a la contra que la majoria dels elements escènics només serveixin per a una sola acció, i també és complicada la visibilitat (si més no, el dia de l’estrena) cada cop que situen els elements de joc a terra (bestioles fent una llarga corrua com els de Birdie de l’Agrupación Señor Serrano) o el teatrí, que apareix com si fos una casa de nines. L’ambient és molt encertat, però els intèrprets acaben ensopegant amb aquesta mena de golfes desordenades en què es converteix durant bona part del muntatge.
L’Excèntrica resol per què a Mai Més només hi havia nens orfes: perquè les nenes “són més intel·ligents i no cauen del cotxet mentre la minyona no els mira”. Va ser Oscar Wilde, una dècada abans a La importància de ser Frank que reconeixia l’error de la minyona de confondre un manuscrit amb la criatura que desemboca en una comèdia hilarant. L’Excèntrica picosseja entre música, comèdia i una veritable ombra de Peter Pan que aporta l’amargor final.
