Els membres de l'Agrupación Señor Serrano deuen sumar moltes hores de vol ben aprofitades. Les seves contínues migracions pels teatres europeus a trobar les funcions que els permet anar alimentant el seu niu, instal·lat a Barcelona, els ha de permetre llegir i rellegir la premsa: A tenir mirada crítica pròpia del que passa pel món. Busquen paral·lelismes que semblen impossibles i hi troben raons contundents amb les que bastir una performance eminentment estètica. Sense necessitat d'alçar la veu ni de descordar-se la corbata, deixen ben clar quina opinió tenen dels comportaments polítics estèrils. El títol de l'espectacle és un joc de paraules evident: Birdie és el nom de la jugada de golf quan es completa un forat un cop sota par (els cops estàndards del camp) i també fa referència als ocells (bird) i les seves migracions. Amb aquesta peça, tornen a superar les espectatives i claven un recorregut eagle (dos cops sota par). El seu vol és tant natural com aclaparador: planegen sobre la veritat i deixen caure les preguntes fent diana en la consciència de cada espectador sense ser doctrinaris.
Des de Katastrophe (Sala Beckett, 2011), ja insinuaven que la humanitat pot acabar amb la Vida, però no amb la Terra (som tant pretenciosos que ens pensem que la humanitat té poders divins). La Natura, ni que sigui inert, superarà l'home. Ara, també es demostra (amb una corrua de nadons neixent al costat de dinosaures, mamuts i goril·les; una mena d'homenatge al Mi gran obra de David Espinosa?) que les migracions són imparables. La mare dels homínids actuals va néixer a l'Àfrica fa 200.000 anys. D'allà, va anar repoblant (o emigrant) per tots els racons del món. No hi ha tanca amb espines, ni mar d'onades cruels que els freni.
Els Serrano deconstrueixen una simple fotografia del 2014 de José Palazón (va guanyar el premi Luis Valtueña per aquesta imatge en què es veuen els immigrants pujats a la tanca de Melilla mentre dues persones juguen al golf, sense immutar-se, aparentment) per assentar la seva mirada sobre les migracions. Com les dels ocells, no hi ha forma de contenir-les. També introdueixen fragments d'Els ocells (1963) d'Alfred Hitchcock que permet qüestionar-se que és el que senten els personatges del film com a una amenaça. Repeteixen, ara amb més encert, la introducció d'un film clàssic a la seva dramatùrgia: ja la van provar en el seu Brickman Brando Bubble Boom (Grec, 2013) en què reproduïen escenes de Marlon Brando a Juli Cèsar. Segueix sent imprescindible per als Serrano, barrejar elements de cultura popular, per insinuar que la Veritat més profunda es troba en els racons més quotidians i, sovint, conseqüència de l'explosió consumista.
A Birdie hi ha imatges molt ben aconseguides, jocs de càmera i d'il·luminació (i de ventilació!) que traslladen l'espectador entre els corrents d'aire que permeten fer grans migracions (si no geogràfiques, sí mentals). Amb un treball sempre acurat, vigilant que tota la logística càpiga al maleter del cotxe (ara amb poques maletes per poder-les embarcar sense que els penalitzin per "excès d'equipatge als aeroports) aporten unes formes d'expressió que són reveladores, amb els seus tocs d'ironia característic. Felicitats.
No us perdeu la marató de Sr. Serrano que es prepara al Teatre Lliure, només arrencar la temporada!
