Pica-so

informació obra



Intèrprets:
Olga Lladó (ballarina), , ,
Músics:
Dani Espasa (piano i acordió), Ana Fernández (violí i veu), Xavi Castillo (clarinet i clarinet baix), Pau Figueras (guitarra)
Vestuari:
Nídia Tusal
Vídeo:
Álvaro Luna
Producció:
L'Auditori
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

L'Auditori convida a descobrir l'univers musical d'un dels pintors més genials del segle XX. De la mà de Pablo Picasso, s'acosten al flamenc, a les músiques de la Barcelona modernista, als ballets russos i fins i tot al cuplet i a la chanson francesa. S'ha realitzat amb el suport del Museu Picasso de Barcelona.

Crítica: Pica-so

17/05/2017

Educar l'oïda amb una música fresca i un arlequí juganer

per Jordi Bordes

Una proposta molt fina que permet fer un viatge per les sonoritats d'una època molt àmplia (arrenca amb una nana de Manuel de Falla, que canta la violinista) però també inclou Érik Satie (Acròbates o Prestiditateur chinois), Stravinski (Pulcinella), chanson francesa d'Antoine Renard (Le temps des cerises) o la popular catalana El ball de Sant Ferriol. Dani Espasa i Pau Figueres han fet les adaptacions perquè sonin fresques amb el conjunt d'instruments seleccionats. Probablement, l'encert d'aquesta producció és que deixen que els músics manin en l'espai sonor i no hagin de ser tant protagonistes en la teatral. Perquè una ballarina (que pot recordar a un arlequí per vincular-lo amb les pintures de Picasso o un Pulcinella (si es mira des d'Stravinski) s'endugui el focus. 

Enrique Cabrera és l'ànima d'Aracaladanza, una companyia de dansa familiar (en realitat és per a tots els públics) que juga sempre amb escenes breus (aquí en format de cançons) i amb un girs de sorpresa amb elements del personatge analitzat, sovint en forma de titelles. A Barcelona, s'ha vist la trilogia dels pintors: El Bosch (Pequeños paraísos, 2006), Magritte (Nubes, 2009) i Miró (Constelaciones, 2013). També,en la més recent: Vuelos (2016) sobre Leonardo da Vinci. En aquest encàrrec, Picasso només hi apareix molt tangencialment en les guitarres que evoquen als seus bodegons cubistes i en el personatge de l'arlequí, tot i que vesteix un vestuari blanc immaculat. Per cert, que tots els músics vesteixen jersei de ratlles que podrien recordar a cantants d'havaneres però que remeten al clàssic jersei de Picasso que remet Google en primer lloc.

Totes les accions que proposa Pica-so són molt blanques, amb una matís de joc un punt entremaliat. Aquestes intervencions lliguen molt bé amb les adaptacions musicals que complementen aquest to fresc, aparentment espontani. També aquest arlequí es deixa acompanyar per una audiovisual lúdic, que recorda a aquell Una mà de contes en què els elements es van construint amb diferents recursos plàstics, d'una manera molt casolana, artesanal. Un bon exercici visual que serveix per educar l'orella a una àmplia paleta musical. I amb unes adaptacions que no sempre es conformen amb la melodia, si no que també juguen a fragmentar-la a posar-li contorns angulosos (amb un to festiu, però).