Pipa, el titella meravella

Familiar

informació obra


Producció:
La Puntual
Vestuari:
Therese Ramet
So:
Octavi Rumbau
Escenografia:
Néstor Navarro i Eugenia Susel (titelles), Edu Blanch (castellet)
Composició musical:
Albéniz, Bach, Ravel, Schubert
Sinopsi:

Un nou titella arriba a La Puntual per sorprendre i fer riure a tota la família. El seu nom és: PIPA, és de Barcelona, però com ha viatjat per tot el món és una mica de tot arreu. En els seus viatges ha aprés jocs i bromes d'altres titelles il·lustres. El que no sap és que aquí s'enamorarà de la Nina, i que per fer-se el primer petò hauran de superar les vicissituds de la vida moderna.

Una esbojarrada, sovint surrealista i tendre comèdia de titelles.

Crítica: Pipa, el titella meravella

15/07/2016

Repte de construir nova dramatúrgia amb els titelles clàssics de la tradició

per Jordi Bordes

Néstor Navarro ha conegut els titelles des del bressol. Fill de titellaire (Eugenio Navarro dirigeix aquest muntatge de nova fornada) s'ha atrevit a renovar. Pipa, el titella és el seu Pulcinella particular; el protagonista de la seva història. El seu repte és el de construir noves històries, vinculades a l'avui, a partir dels arquetips dels personatges clàssics. Al costat del  jove, intrèpid (que parla amb llengüeta) i enamoradís hi ha el Tòfol. Aquest amic, que potser en alguna ocasió serà l'antagònic per a lluitar contra el Pipa, avui és un fill de papà, amb mòbil i gran amant de les selfies i de posar-se el jersei de punt creuat a les espatlles. En aquest primer episodi, el deixa com un bon jan però és fàcil imaginar punts de controvèrsia amb el Pipa. Nina és la noia de les històries. Tendra, també enamoradissa i un punt capriciosa. El titellaire també hi ha introduït la criatura (ara quasi com a colofó de la trama); el cocodril (que permet les persecucions clàssiques pel castellet) i que esdevè la part corresponent a la Natura, al destí, en certa manera; i. finalment, el banquer. Aquest vindria a ser el ric i ambiciós. La peça inclou la màquina de fer salsitxes de la tradició dels titelles anglesos del Punch & Judy. Així, no hi ha només una renovació formal en els caracterització dels personatges, si no també una voluntat d'introduir elements eficaços d'altres tradicions de titellaires.

Aquest titelles, tot i que mantenen els personatges més habituals en el repertori català, s'agafen de la manera internacional. Tenen menys espatlles perquè el cap s'aguanta només en dos dits (i no amb tres, com marca la tradició) però aixó permet un joc de coll que els dóna verosimilitud. Probablement una renovació en l'aspecte musical, que hi actua de fons, ajudaria a donar més potència i diversió a les corredisses. 

El titellaire augura construir una sèrie d'espectacles sempre amb el Pipa com a protagonista. Aquest és el seu repte. Amb una escena aparentment naïf, els personatges de cartró pedra esdevenen petits éssers capaços, en realitat, d'accions cruels, que arriben a violentar de manera simpàtica, els adults. La tradició titellaire remet d'una commedia dell'art molt predisposada a escarnir el Poder (polític i/o religiós) tot sent polítícament incorrecte. Aquesta és la màgia d'aquests ninots.

Trivial