A La Gleva Teatre s'ha pogut veure en cinc úniques sessions un delicat i exigent espectacle que parteix del poemari Pitó, de Guim Valls (Edicions Poncianes, 2020), i que s'havia estrenat el maig passat dins el festival Barcelona Poesia. Paula Blanco, dirigida per Roger Vila, es posa en la pell ‒escatosa i lluent‒ de la serp guardiana i dipositària d'un saber oracular, derrotada per Apol·lo a Delfos i enterrada sota l’omphalos ‒el melic‒ del santuari.
Sorgida de les profunditats del (no) temps i la mudesa, una criatura ctònica i remota ens parlarà una breu estona. És Pitó, serp nascuda del fang després del diluvi; filla de Gea, com els titans, els ciclops i les fúries, va créixer “enroscada al sagrament / de la terra palpitant” i serva una saviesa antiga, l'oracle ancestral d'un temps preolímpic, quan el coneixement era quelcom irracional que sobrevenia en raptes de possessió.
El poemari de Guim Valls, decisivament influït per la lectura del llibre La follia que ve de les nimfes de Roberto Calasso, aborda el mite de la domesticació de la bèstia atàvica. Tal com explica el poeta en aquesta entrevista a Núvol, la història l'escriuen els vencedors. I, si el segon Himne Homèric, compost en honor d'Apol·lo Piti, refereix el combat del déu contra la serp-drac i exalça la victòria del nou ordre sobre el caos, Valls dona veu a la part sotmesa, adoptant així, en paraules de Pol Guasch, una perspectiva contrahegemònica.
A La Gleva Teatre, l'adveniment del monstre és precedit per una obscuritat absoluta i un so metàl·lic, ominós, que ve de molt lluny ‒signen la composició musical i l'espai sonor Marina Herlop i Pau Matas, respectivament‒. Paula Blanco, enfundada en un majestuós vestit negre amb cua i lluentons, dissenyat per Pau Aulí, emergeix de l'obscuritat. L'actriu ja havia assumit un personatge no humà al Decameró (TNC, 2020), on, amb el verb florit i l'embrancar-se suau, encarnava l’“arbredir” de Perejaume, sota la direcció de Mia Parcerisa. Aquí, novament lliurada a l'abisme, es transformarà junt amb el seu personatge. De boquejar ‒la reviviscència l’ha agafat a contrapeu‒, Pitó passa a una expressió més afinada, però igualment inhumana. El cos que primer apareix com un bloc monolític, esdevé després més orgànic: l'actriu separa una mica els braços del cos; una mà, lleugerament crispada, ajuda a modular el text. Un moviment de celles, sobre els ulls tancats, insisteix en l'esforç; en un altre moment, la mirada opera una seducció estranya: “Soc presumida, sobretot quan mato”.
Amb la major part del cos submergit en la foscor del vestit i de l'espai, vençuda per un pes immemorial, Pitó anirà recordant allò que vol dir-nos: “Ocasió, vine que et vestiré / amb saliva mentre les ombres / s'afarten de fruita calenta”. La seva és una afàsia que prové de la nit del temps, de les entranyes del caos primigeni. Travessada per visions i raptes d'imatges, per un dolor que finalment diu el seu nom, ha d'aprendre a parlar de manera intel·ligible, mètrica, ritmada d'acord amb l'ordre imposat per Apol·lo ‒on ella no és sinó rastre i “el destí pren forma de petjada”‒.
Ha boquejat, i ara recupera la veu, la difícil parla. Costa de dir el que és, d’on procedeix, el temps al qual es remunta: “Soc de difícil datació”. Ara, en aquest melic de món, troba el recés tenebrós que li va negar la llum encegadora del déu de marbre. La seva “sang feta de veus” i profecia fa mil·lennis que no parla. El seu arc ‒ai!‒ narratiu abraça des del moment anterior a la violència de “l'arc macabre” d'Apol·lo fins al destí ulterior a la seva pròpia mort. Limitada per l'artifici que l'oprimeix, sil·labeja contra natura, escandeix el vers a contracor. Tota aquesta imposició la fereix i l'encarcara; també la sofistica. Les escates lluents es reflecteixen al terra ombrós. I ella recull la cua, serpentina i umbilical, que la lliga al seu origen, al caos “policrom i vibrant”.
Drac o Erínia amb vestit de nit ‒inacabable‒ i la fúria esmorteïda, ja no impera sinó oculta sota un ordre que la nega, que l'esclafa. Identificada amb una font oracular i murmuriosa, Pitó profereix paraules obliqües sobre la profecia dels déus colonitzadors i arrogants; després tornarà a la foscor, “lliscant silenciosa, / fins a escolar-me en el circuit / d'una altra sang”. Hi ha un repunt d'emoció quan evoca la sagrada deglució dels pastors que devorava “per acompanyar el caldo quotidià de les metamorfosis”; sembla com si un conducte secret comuniqués els budells de la serp ‒filla de la terra‒ amb l'inframon. Tot estava unit, abans; la vida era un immens bol alimentari. I el precepte “Coneix-te tu mateix”, lluny de l'alteritat a què abocava la saviesa ancestral ‒oberta a l'abisme de la transformació, del trànsit‒, esdevé severa llei moral que adverteix del pecat de hybris i recondueix cap a la insidiosa moderació ‒“res en excés”‒, alhora que condemna els mortals a la individualitat narcisista.
“Tinc un ull que és una font, / que només mira”. I per derrotar l'ull ofídic, Apol·lo ha de fer prevaldre “l'ull de la fletxa”, que travessarà, per incorporar-la, la mirada antiga de Pitó. El déu “malcriat” li clava les “puntes d’art solar”, i amb la seva xarxa de llum l’atrapa, immobilitza i resseca fins a la putrefacció. El drac rapsode ‒meravellosa Paula Blanco, amb el seu recital de metamorfosis‒ acota el cap quan actualitza la mort infligida per l’arquer; el rostre se li esmola quan expressa el menyspreu pel déu solar, que rebaixa a “tècnic de llums”. La mètrica pauta i la música puntua la ràbia que la posseeix pel fet d'haver estat destronada. El seu saber, absorbit ‒i tamisat, administrat, dosificat‒ per la sacerdotessa Pítia, queda reduït a “cendra verbal”, a un parlar “mitjançant signes /vigilats” i patrons sobrevinguts.
Pitó parla des de la consumpció i, alhora, mastega llavors. Més serp que mai, deixa la muda com una dolorosa, involuntària ofrena.
Article publicat a Núvol el 10 de setembre de 2023
