Decidir que la paraula és el valor principal en una peça com Pitó és molt valent. Potser, massa i tot. Guim Valls escriu, aparentment, a partir d'un univers molt específic que cal traspassar a la pell del màxim tipus d'espectadors. Com a Agamèmnon una proposta minimalista centrada en uns referents poc accessibles al gran públic fa que l'acció empoderadora sigui més aviat distant.
La mitologia no té sentit simplificar-la a la seva trama de fets, sinó que cal trobar les claus per interessar l'audiència amb la pugna entre la Pitó i Apol·lo i les seves ambicions particulars. Sovint, hi ajuda a posar-hi un filtre actual perquè ressoni en l'avui. A Les Bacants de Nür, per exemple parlen d'un grau de violència major que a la franja de Gaza. Un rampell d'actualitat cruel que electrifica l'espinada.
Paula Blanco és la serp que s'expressa dins d'un vestit carregat d'escates. Ella s'imposa una quietud que facilita una concentració amb el que s'explica. Una fórmula que Xavier Albertí ha utilitzat en peces com El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc. O, ja fa uns anys, en el Vostè ja ho entendrà, protagonitzat per Carme Sansa. Aquestes escates brillen des de la foscor que, mica en mica va obrint-se (per tornar a la negror absoluta que reclamava L'home de teatre que encara es pot veure al Heartbreak Hotel, d'en Rigola, Sants).
Pujar un text clàssic a escena és tanta responsabilitat com atrevir-se amb un text angulós contemporani com el de Napalm al cor. En aquest cas, han transformat la poètica conceptual en un espai escènic en transformació. De la mateixa manera a què els protagonistes fugen per guanyar-se un futur, la companyia construeix l'espai.
No és un error atrevir-se a adaptar un text poètic que parteix d'un mite. Es pot fer des de la quietud amb una actriu que absorbeix la tensió com qui s'empassa el dolor de la ferida inesperada. La música és un acompanyant que passa en segon pla per prestigiar la paraula. Tot és volgudament auster. I està molt bé que sigui així, si aquesta és la decisió artística. Però el que no es pot descuidar són les capes d'aproximació, de connexió amb un públic més ampli que l'acadèmic, perquè li bategui el duel dialèctic entre dos antagònics en les contradiccions d'un mateix. Obviar això és perdre gran part dels trumfos d'excel·lència que el repte plantejava. Llàstima.
