Thomas Bernhard (1931-1989) era un dramaturg que li agradava retratar el seu entorn cultural més proper. Bon exemple d'això són Tres dramolette o Ritter, Dene, Voss. L'home de teatre és un altre dels seus testaments vitals; entre la ironia i el patetisme per saber-se aïllat entre la intel·lectualitat pedant i enmig d'una onada de mediocritat. Sembla, de fet, una obra pensada per tancar un teatre, perquè clama com la devastació de la cultura s'ha transformat en un joc fàcil de links al món quotidià, com les direccions escèniques es preocupen que ningú es perdi, d'agafar-los de la maneta i dirigir-los a què tothom entengui cada gir, sense deixar prou espai a què la imaginació brolli i es construeixi una tesi oberta que l'espectador ha de desxifrar i fer-se seva. Que l'equip de Heartbreak hotel, amb Àlex Rigola de capità, decideixi obrir un teatre amb una de les seves adaptacions és una evident declaració d'intencions. Però no es pot llegir com una derrota, si no com un manifest per lluitar en contra de la desolació.
L'escenari del Heartbreak és una mica més ample que un passadís d'hospital. Però té l'aire d'un temple, amb una foscor i un recolliment que acull a cada espectador: 72 , en total. No hi cap ni un més. Com el decàleg que ha ideat Rigola (però encara no has plasmat en un paper, es lamenta) la història se centra en l'intèrpret, en la seva pròpia biografia. Així, aquest primer actor de grans teatres públics alemanys no es mou per circuïts de segona divisió d'Àustria, si no que és Andreu Benito (habitual, al Lliure o al TNC) que té una gira muntada amb la seva família per teatres de Viladecans, L'Hospitalet, Sant Boi i el "Heart del Badal". Sembla el punt final d'una trajectòria que ha gaudit de grans fotos a les planes de Cultura dels diaris, de minuts de televisió i ara s'ha de conformar amb les engrunes gens difoses. Aquest Andreu Benito que procura disposar d'un mínims per garantir la dignitat de la seva professió (que l'aigua sigui embotellada; que es puguin apagar les llums d'emergència per al seu fosc final; que l'atrezzo mínim estigui allà on disposa les marques) clama la mediocritat generalitzada. La seva, per començar. També la dels autors, crítics "una tonteria") i espectadors. Li dol l'ànima que tot hagi de ser tant explícit. Que faci por la relació de paraula i silenci i que sempre s'aconselli amorosir la buidor amb una fina sintonia de música popular ("avui posarem Vivaldi. Mompou pot ser massa difìcil per a aquesta audiència").
El Heartbreak arrenca amb una divertida paradoxa, una obra que lamenta la degradació d'un teatre d'idees potent a partir del paradigma del teatre devastat: un actor famós rondant per províncies sabent que la seva companyia (la dona i els seus fills) no poden aspirar a respirar la intensitat del teatre que declama pels escenaris. Les bromes d'Andreu Benito més casual ("en aquesta plaça em van atracar quan era estudiant de l'Institut del Teatre"; Rafael Casanova enamorarà la Sra Churchill i això provocarà la fi de la humanitat, perquè no hi haurà aliança possible contra el feixisme; la senyera voleia amb un ventilador comprat a un basar i amb un quadre de Franco de fons, localitzat al soterrani d'aquella sala de teatre reconvertida) contrasten amb les que són per a un públic molt teatral (referències sobre les manies dels artistes com ara que la sala reverberi massa, tot cridant "Matadepeeeera").
Andreu Benito convoca en la seva "La història de la Humanitat"de Stalin a Hitler. I cita Schopenhauer com qui s'ompla la boca de paraules elevades sabent que ningú coneix qui és, avui, Francisco Franco. I ben pocs, Jordi Pujol. L'actor protagonista se sap en un cementiri d'elefants. On agafa fred. I on confia que hi hagi molta humitat perquè el cos es podreixi amb celeritat. Però ho fa des d'una conversa de sobretaula divertida, d'ulls petits que pregunten als comensals de la taula si el segueixen, si l'entenen. Ben diferent del personatge que interpretava Lluís Homar, que obria els braços per fer ostensible l'agnosticisme teatral a la Sala Fabià Puigserver del Lliure després d'una llarga carrera d'èxits (L'home de teatre, 2004).
Heartbreak Hotel vol ser pròxim ("la plaça del teatre fa olor a pixats de gos; tot són pipicans i gyms a la ciutat") i alhora rotund i elevat: ("el teatre és una gran mentida"; Catalunya és una ruïna moral). Una paradoxa que permet que el teatre sigui complex, interpretable, sense deixar de ser crític amb un mateix, per sobre de tot (avui aquest Rigola pròxim, de sala d'assaig, sembla repudiar el Rigola de les guitarres elèctriques en directe dels sets audiovisuals farsescos en un quadre de Brecht o en una escena de Shakespeare).
Llarga vida al teatre; celebrades nits al Heatbreak Hotel (el teatre amb més lavabos en proporció al nombre de butaques de la sala de Barcelona).
