Heartbreak Hotel? De debò? A qui se li pot acudir posar-li un nom tan poc teatral a un teatre? Per descomptat que no pas a un gran actor consagrat i reconsagrat com ara Andreu Benito. I malgrat tot, ja veus tu: aquí el tenim, ficat en aquest teatre el nom del qual ni es molesta en pronunciar sencer , tot i ser també el nom del mític tema musical que va proporcionar-li al rei Elvis el seu primer megahit massiu. Per cert que aquell hipnòtic tema ple de desesperació amorosa va ser creat a partir de la nota de suïcidi real d’un cor trencat , que var trobar en la finestra del pis alt d’un hotel la porta de sortida del seu mal d’amor. Doncs aquí ho hagués tingut cru, perquè aquí tot es planta baixa. I cal dir que aquí amb prou feines hi caben setanta espectadors de res . Ja veieu, les circumstàncies, podríem definir com a dramàtiques, en les quals es veu obligat a actuar ara el gran Benito! Ell, que ha actuat als escenaris grans del Lliure i del Nacional i de vet a saber tu quants grans teatres més, d’aquells que tan goig fan quan estan plens de gom a gom, es veu ara forçat a representar ni més ni menys que la història de la humanitat (aquest és l’èpic leitmotiv de l’obra magna que porta anys passejant per arreu) en un espai que, per no tenir, no té ni escenari. Amb una paret enrajolada i pintada de negre, d’aquelles a les quals abans no els hi feies ni cas quan te les trobaves en un magatzem ( això mateix és el que havia estat aquest teatre en altres temps) i que ara et trobes sovint com si res a la sala d’estar de les cases modernetes, ja en té més que suficient el màxim responsable del Heartbreak Hotel. D’altra banda , un hotel que no solament no és un teatre com déu mana i com Benito voldria, sinó que per no ser , no és ni un hotel : si algun turista despistat acaba trucant a la seva porta pensant que un hotel del Badal deu tenir uns preus més ajustats que un hotel del centre se’n durà un bon desengany, i haurà d’acabar dormint a un banc de la plaça que té davant, la plaça de l’Olivereta !
I el cas és que el cap d’aquest hotel és un director teatral anomenat Àlex Rigola que en altres temps també aspirava a omplir i aconseguia omplir grans sales com aquelles que tan enyora Benito : de fet , havia dirigit al mateix Benito en espais com aquells un munt de vegades. Però ara li ha donat per les distàncies menys que curtes en les quals els intèrprets estan tan a tocar del públic que fins i tot pots olorar si han dinat all i oli , i per les encara més encongides capses de fusta en les quals tothom està molt apretadet com si no haguéssim passat per la COVID fa com qui diu quatre dies, i per una sobrietat tan sòbria que aquí els actors i les actrius ni es molesten en aprendre el nom dels seus personatges perquè s’anomenen amb el seu propi nom, i poden anar directament del metro a l’espai d’actuació (dir-li escenari estaria fora de lloc) sense passar pel camerino, perquè amb la roba que porten posada des de casa ja en hi ha prou.
I a això, li diuen teatre? Pregunteu-li a Benito, i ja veureu la contundent resposta que us dona. Tot i que no cal que li pregunteu res: ja s’esplaiarà prou ell solet (encara que comparteixi espai amb el cap de sala i amb el seu fill actor, aquí és ell qui porta sempre la veu cantant) al llarg dels seixanta cinc minuts que compartirà amb vosaltres en aquest hotel que no disposa ni de llits. I és que aquí tot és tan minimalista que els cent-trenta-cinc minuts que ocupava l’obra “L’home de teatre” quan Lluís Homar la va interpretar sota la direcció de Xavier Albertí, precisament - ja veus tu la paradoxa - al mateix Teatre Lliure que llavors dirigia Rigola, han quedat reduïts a això. Amb el caràcter que tenia, no sé jo com s’ho hagués pres el creador d’aquest text, l’insubornable Thomas Bernhard que tenia la mà trencada, a l’hora de fer-se enemics entre els seus mateixos compatriotes , dir-los a la més mínima el nom del porc, i recordar-los sempre un passat nazi que ell seguia veient molt present. Bona la va organitzar Bernhard quan va estrenar “La plaça dels herois”, aquella magnífica obra seva ( la vau veure potser al Nacional, a una Sala Petita que comparada amb aquesta sembla enorme ?) en la qual , i prenent com a referència la plaça vienesa des de la qual el Führer vas proclamar l’annexió d’Àustria , recordava l’entusiasme amb què havia estat acollida aquella proclamació ! Quin gran escàndol es va muntar, per culpa de la tendència declarada d’aquell escriptor a voler sempre furgar a les ferides que ja estan més que cicatritzades! D’altra banda, qui no té els seus propis esquelets guardats a l’armari?. Sense anar més lluny , i a falta d’un bon retrat de Hitler, fins i tot al Heartbreak Hotel que no és un hotel t’hi post trobar un magnífic retrat del Generalísimo darrera qualsevol de les poques portes de les quals disposa tan mínim espai.
Bé: en qualsevol cas, aquest és l’estat (lamentable, per si no heu caigut encara) en el qual es troben ara mateix el teatre en particular i la vida en general. I el gran Benito ara ficat en tan petites circumstàncies ( i a sobre, pendent de la decisió d’un bomber probablement inculte; això ja ho entendreu quan feu la visita a l’hotel) es disposa a deixar –ho ben clar. Quelcom que farà des de l’alta estatura del seu ego incommensurable : ja sabeu com són els grans actors segons marca el tòpic, tot i que també és sabut que poden passar com si res de l’egocentrisme desfermat a sentir-se els essers més vulnerables del planeta; tot els hi val , per tal de seguir sent el centre d’atenció. Benito no es tallarà ni un pèl, a l’hora de denunciar el fàstic que li provoca la mediocritat constant a la qual s’ha d’enfrontar dia a dia. Començant per la mediocritat de la seva pobrissona família, inclosa la mediocritat interpretativa d’aquest fill seu que mai de la vida no arribarà a ser un actor tan gran com ho és ell, tot i que es faci estimar per les ganes que li posa.
Tornem a allò dels herois, encara que la plaça de l’Olivereta, presidida per una gran xemeneia que ens recorda el seu passat industrial i proletari, no estigui precisament dedicada a ells: que me’n dieu de Rafael Casanova? Doncs com aquesta és una eixerida i nostrada versió abreujada del text de Bernhard i Viena ens queda massa lluny, res millor que la bilis d’aquest gegant de l’escena (Benito, off course!) ara empetitit per culpa de l’hotel rigolià, deixi de banda els austríacs per tal ce centrar-se en les misèries de les catalanes terres, que no tenen res que envejar-li a les d’altres indrets. I Casanova està cridat aquí a gaudir també de la seva bona quota de protagonisme, encara que Bernhard, molt probablement, mai no hagués sentit a parlar de tan heroic personatge. Ja veieu quantes coses insospitades hi poden tenir cabuda , en la versió revisada d’aquella obra de Bernhard tan representativa de les seves filies i fòbies (especialment, d’aquestes últimes),i tan plena de l’ambivalent sarcasme que provoca ensenyar i voler remarcar les vergonyes de l’ofici que alhora tant t’ estimes. Decididament, el director d’aquest hotelet ha fet una bona tria, a l’hora de presentar el seu projecte amb un espectacle ben representatiu de l’esperit i de la mena de teatre que es farà aquí dins d’ara en davant. I fer baixar Bernhard des de les altures de l’alta cultura que a ell mateix li provocaven tantes arcades, fins la planta baixa amb vistes a una plaça on no hi caben els grans herois, tot assenyalant alhora de quina forma aquí dins l’actor o l’actriu seran sempre el veritable centre neuràlgic de tot plegat , diu molt sobre aquest esperit. Per cert, i per si a algú encara no li ha quedat prou clar: el gran Andreu Benito torna a demostrar que és veritablement gran, tot oferint-nos una interpretació tan memorable com les millors seves. Enfileu ràpid cap l’hotelet sense turistes, per tal de comprovar-ho!
