Teatre Akadèmia s'atreveix amb els gegants. Ara, acaben d'estrenar tot un os com és Ritter, Dene, Voss/Retorn de Thomas Bernhard. Mantenen un equilibri impossible entre el distanciament d'uns personatges estranys (uns germans amb una malaltissa relació d'amor i odi) i una mínima empatia. És tot un treball interpretatiu que desarma l'espectador. Perquè les rèpliques poden ser càlides o fredes, sense previ avís. Ludwig (Emilià Carrilla), el germà filòsof que se sent repudiat pel pare i que va tenir una relació tumultuosa amb la mare i es passeja, mig boig, per Suècia, Londres i una mena de psiquiàtric on el veneren perquè suborna tothom, s'aferra a la seva llibreta on apunta tot. Les germanes (actrius d'una companyia que, a més en són propietàries, gàcies a una jugada empresarial del seu pare) naveguen entre la servitud i l'aire capritxós. La germana gran (Mercè Managuerra) és esclava per ser servicial fins al punt d'insinuar una apatència sexual cap al seu germà, que ell aprofita, ridiculitzant-la. Per a la germana gran, el seu objecte de referència és la vaixella, ben neta i disposada, per aconseguir una vetllada franternal plaent. Per últim, la germana petita (Teresa Vallicrosa) té l'estirabot i el seu coixí de puntes com a bandera. És, sovint, la que força el quadre i la que pot ser més pròxima a l'espectador, perquè tot i la beguda, és la que hi veu més planerament les relacions prou contaminades.
Bernhard es revela, de nou, com un dramaturg que sembla repudiar de la seva pàtria, el seu teatre, la seva cultura cedint-la a uns personatges foscos, infeliços, que ho maltracten tot. L'autor revela unes relacions malaltisses, podrides, d'autoengany que més valdria trencar per donar un cert aire fresc als seus personatges. Perquè, tot i la picada d'ullet al teatre, en realitat, Bernhard és un dramaturg de personatges que mostren el seu buit, la seva soledat, tot i viure en el món més còmode, amable i culte possible. Per aquest motiu, el treball minuciós de la direcció de Konrad Zschiedrich (conjugant malament els verbs si cal, o potenciant les frases sense verb que sonen com cops de puny que modelen cada personatge, cada interior fred dels germans) és preciosista però alhora gens afable. El distanciament brechtià impedeix que hi pugui haver identificació, i només permet un bri d'empatia. L'espectador, així, està molt descolocat i riu en escenes d'un dramatisme absolut (però que, realment, estiren fins a la rialla, per increïble). No és una obra gens fàcil ni plaent als sentits, però sí a l'intel·lecte encara que només sigui per veure el deambular funambulista dels actors en una fina frontera entre la veritat i l'esperpent.
