Plácido Mo

Nous formats

informació obra


Producció:
Magda Puig
Ajudantia de direcció:
Judith Pujol, Ricard Soler, Grup Andana
Direcció:
Magda Puig
Companyia:
Panda Project
Autoria:
Sabrina S.
Estrena:
Festival TNT 2016, Festival TNT 2016
Sinopsi:

Plácido Mo, l’últim projecte de l’actriu Magda Puig, és un recorregut per la ciutat, guiat per la veu d’algú que ha viscut als seus carrers. Aturades en llocs invisibles, llocs sense Història, però plens de vida no relatada. Re-visitar. Re-mirar. Re-enfocar. Re-construir. I entre parada i parada, petites intervencions artístiques que parlen d’aquestes històries invisibles.

El twitter de @Placido_Mo, un home en atur crònic, amb depressió, abandonat per la dona i sense sostre, que explica, gairebé a temps real, com es busca la vida al carrer va ser el detonant del projecte.
Rere l’alter ego de Plácido Moreno hi ha en Juan Carlos, en Martín, en Germán, l’Inma i en Toni. Tots cinc han viscut al carrer i són ells mateixos qui gestionen el compte gràcies a la campanya “Tots mereixem una oportunitat”, una iniciativa de la Fundació Arrels.

L’obra, que compta amb la col·laboració d’Andana i Creu Roja, és un espectacle itinerant creat especialment per al Festival TNT 2016. Plácido Mo #Terrassa ens convida a descobrir Terrassa amb uns altres ulls.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Plácido Mo

01/10/2016

La ruta guiada de la consciència

per Teresa Ferré

El debut com a creadora de l'actriu i grafista Magda Puig dóna veu i presència a les persones sense sostre que viuen al nostre voltant i sovint són ignorades, no només a les grans urbs com Barcelona sinó també a ciutats mitjanes com Terrassa. I ha estat precisament  gràcies al Festival TNT, que ha tingut lloc el procés de producció i d'estrena de l'espectacle. 

Puig ha estat durant mesos en contacte amb diferents usuaris de l’alberg l’Andana. Fruit de les seves converses i temps compartit, ha concebut aquest espectacle itinerant que es fa en grup darrere d'un guia com si es tractés d'una ruta turística. 

Durant la passejada per la ciutat, que ens va recordar aquell Cargo Sofia-Barcelona dels Rimini Protokoll,  els que la coneixen la redescobriran i els nouvinguts com jo la viuran  a través d’un punt de vista totalment diferent de l’habitual, perquè són les experiències de dos homes (Pere i Itam) i dues dones (Mercedes i Nino) la base de la tria dels espais per on se circula i el motor de la dramatúrgia. Puig deixa petites pistes en forma d’objectes i també figures de color groc ben llampant per obrir els ulls als més despitats. Especialment ben trobat l’ús recurrent d’una catifa per deixar ben clar que “la república independent de casa meva” per a molta gent és el carrer pur i dur.    

La directora ha sabut construir l'atmosfera necessària perquè l'espectador s'endinsi a la història dels quatre protagonistes gràcies a l'ús dels auriculars. En escoltar les seves veus, a més de potenciar l'aspecte de teatre documental ens ha relacionat  íntimament amb cadascun d'ells i, alhora, ens ha fet sentir en certa manera l'aïllament que pateixen respecte la resta de la societat. Una amarga sensació que Puig intenta endolcir amb un final esperançador i de celebració col·lectiva.