Plácido Mo

informació obra



Producció:
Magda Puig
Ajudant de direcció:
Judith Pujol, Ricard Soler, Grup Andana
Direcció:
Magda Puig
Companyia:
Panda Project
Autor:
Sabrina S.
Estrena:
Festival TNT 2016, Festival TNT 2016
Sinopsi:

Plácido Mo, l’últim projecte de l’actriu Magda Puig, és un recorregut per la ciutat, guiat per la veu d’algú que ha viscut als seus carrers. Aturades en llocs invisibles, llocs sense Història, però plens de vida no relatada. Re-visitar. Re-mirar. Re-enfocar. Re-construir. I entre parada i parada, petites intervencions artístiques que parlen d’aquestes històries invisibles.

El twitter de @Placido_Mo, un home en atur crònic, amb depressió, abandonat per la dona i sense sostre, que explica, gairebé a temps real, com es busca la vida al carrer va ser el detonant del projecte.
Rere l’alter ego de Plácido Moreno hi ha en Juan Carlos, en Martín, en Germán, l’Inma i en Toni. Tots cinc han viscut al carrer i són ells mateixos qui gestionen el compte gràcies a la campanya “Tots mereixem una oportunitat”, una iniciativa de la Fundació Arrels.

L’obra, que compta amb la col·laboració d’Andana i Creu Roja, és un espectacle itinerant creat especialment per al Festival TNT 2016. Plácido Mo #Terrassa ens convida a descobrir Terrassa amb uns altres ulls.

Crítica: Plácido Mo

02/10/2016

Mol interessant: com conèixer un món paral·lel al que ningú pot garantir que no hi viurà

per Jordi Bordes

Aquest espectacle, al bell mig dels carrers de Terrassa, remet als espectacles de carrer de Fira Tàrrega tipus Terra condere o Fugit. Són muntatges que conviden a mirar la ciutat, a olorar-la diferent. Perquè Placido Mo #Terrassa procura fer visible alguns sense sostre d'aquella ciutat a partir del seu currículum i el seu dia a dia. Una de les dificultats més greus de viure al carrer és no tenir lavabo propi. I haver-se-les d'empescar les 24 hores del dia. Però la gana, el fred i la son també figuren en els greuges. Per una altra banda, no se'ls h pregiunta les raons per les que van anar a parar a aquesta situació indesitjada. Hi ha moments de pau, de convivència, de poder disfrutar la ciutat i sentir-se acollit. Com en aquell La nit just abans dels boscos, la persona aparentment marginada se sincera i acull en la seva invisibilitat. De fet, el viatge íntim (el grup reduït sent les veus dels seus companys invisibles des d'uns auriculars) remet a saber-se reconèixer en l'altre, oferir a un desconegut la teva confiança, de manera similar a la de Públic present 24h d'Ada Vilaró. Una peça molt interessant que anirà versionant, ciutat a ciutat. Es mereix poder ampliar la seva geografia donant veu als invisibles i dignitat a la seva fragilitat. Experiència necessària.