Poe. Cia Gataro

Musical

informació obra


Dramatúrgia:
Victor Alvaro
Direcció:
Victor Alvaro
Direcció Musical:
Miguel Gonzalez, Gerard Alonso
Intèrprets:
Aina Vallès, Pau Oliver, Pau Doz, Lluís Parera, Patricia Paisal
Escenografia:
Victor AlGo
Il·luminació:
Victor AlGo
So:
Juantxi Fernández
Companyia:
Gataro
Composició musical:
Gerard Alonso
Sinopsi:

Per celebrar els 20 anys de companyia, Gataro ha triat un altra peça del teatre musical català contemporani que, al seu torn, fa un homenatge a un autor molt estimat per la companyia, Edgar Allan Poe. En aquest musical, els amants de Poe podran reconèixer fragments i referències a La caiguda de la casa Usher, El pèndol de la mort o La bóta d'amontillado entre d’altres.

Gataro torna a fer una adaptació d'un musical de Dagoll Dagom (Fa uns anys va fer una mirada minimalista de Flor de nit). Ara ataca amb Poe, basat en els contes i poemes d’Edgar Allan Poe.

Crítica: Poe. Cia Gataro

05/01/2019

Un romanticisme que no casa prou amb el cabaret alemany

per Jordi Bordes

Gataro es caracteritza pels rostres blancs i els personatges un punt histriònics, excèntrics. Lliguen bé amb Bertolt Brecht (El casament dels petitburgesos) o amb Sanchis Sinisterra (Ay, Carmela). Però en aquest Edgar Allan Poe no se li ha trobat un desllorigador eficaç. Bieito va optar pel món fosc i inquietant a Desaparecer  (Romea, 2011), amb Makovsky i Echanove. Sí que es pot fer un teatre de por amb musical però amb una trama més senzilla i desfasada (només cal recordar aquell Ruddiggore o la nissaga maleïda dels Egos Teatre). Si és possible combinar els dos extrems, aquesta vegada Gataro no ho ha aconseguit. Tot i així, permet rescatar un treball de Dagoll Dagom; mostrar veus precioses (amb violoncel sonant des de la finestra de la torre) i presentar un repartiment molt renovat respecte el grup d’actors habituals: a la marxa de Savina Figueras cal recordar que Frank Capdet treballa aquests dies amb una altra comèdia fantasmagòrica, La familia Addams, al Coliseum.

La companyia Gataro va decidir celebrar els seus 20 anys repetint una operació que havia resultat d’èxit: transformar un musical de Dagoll Dagom de gran format a cabaret. Després del Flor de nit, s’han decantat per Poe. L’excés cabareter quadrava molt bé en l’ambient del Paral·lel (amb un espai pràcticament conceptual), ara la dramatúrgia de contes de por costa que agafi el to. En part perquè falta el peu que donava Flor de nit per empatitzar amb el públic i en part també perquè els excessos sense subtilesa, són divertits però distants. Cau molt bé una picada d’ullet o un ball aflamencat per moments, però queda exagerada la gestualitat que només busca el riure fàcil i trenca tota la tensió. Tot i això, és un exercici notable, que no desllueix la trajectòria de Gataro `però que podria salvar-se bastant millor si s'estudiés bé cada excentricisme, perquè dona la sensació que es van afegint gratuïtament i refreda innecessàriament l'obra.

Trivial