La companyia Gataro commemora vint anys i ho fa tirant una altra vegada de l'ham d'un dels musicals més celebrats del repertori de Dagoll Dagom. Primer va ser «Flor de nit» i ara és «Poe» que Joan Lluís Bozzo com a lletrista i Òscar Roig com a compositor van estrenar la tardor del 2002 al Teatre Poliorama.
El risc de Víctor Álvaro, dramaturg i director —ànima de l'Almeria Teatre i d'aquests vint anys de Gataro— és el de convertir un musical de gran format i carregat d'efectes de «casa de la por» en un musical pràcticament de cambra. I com ja va passar amb «Flor de nit» se'n surt igualment bé perquè aconsegueix que d'una proposta que va néixer amb un embolcall escenogràfic considerable i amb un repartiment prou garantit (Rosa Galindo, Roger Pera, Carlos Gramaje, Teresa Vallicrosa...) es passi a una altra proposta minimalista, bàsicament musical, molt propera a l'auditori, però sense obviar un perfil dramatúrgic bàsic —plantejament, nus i desenllaç— amb una escenografia prou suggerent, un pianista a l'estil cafè-concert i cinc intèrprets que regalen cadascuna de les peces de l'antic «Poe» amb un nivell musical de primer grau, amb algunes llicències humorístiques de la dramatúrgia que sembla que vulguin alleugerir el pes terrorífic que arrossega el max mix dels relats de por d'Edgar Allan Poe com «La caiguda de la casa Usher» o «El pèndol de la mort», entre altres.
El muntatge posa en l'ull de l'espectador l'actriu Patricia Paisal (la majordoma) i l'actor Adrià Ardila (doctor Valdemar), parella que proporciona les escenes més picaresques que salpebren l'atmosfera terrorífica i l'hi treuen la pols amb excel·lents interpretacions a duet. El trio Aina Vallès (Madeleine), Pau Oliver (Nicholas) i Miguel Ángel Sánchez (Roderic) aporten les interpretacions més delicades, les més sensibles amb l'argument de l'obra, fins i tot amb l'acompanyament amb violoncel —des del finestral a l'estil balcó de Verona— de l'actriu Aina Vallès, una Madeleine tan innocent com ingènua a les mans de la colla de petits monstres que l'envolten.
Fa setze anys, el musical «Poe» de Dagoll Dagom em va suggerir que digués, entre altres coses, això que ara mateix continuaria repetint: «Ens trobem davant un canvi d'esquemes de la por. Ara, el desconegut, l'imprevisible, la vulnerabilitat, ja no són els monstres tradicionals sinó els monstres contemporanis. I d'aquests, n'hi ha a totes bandes: des dels que preparen atacs o ràtzies en nom d'una croada internacional contra el terror fins als que provoquen el pànic de ficció amb la tragèdia de l'atac a les Torres Bessones. Intentar fer por, en aquestes circumstàncies, a una societat que el terror li arriba envasada, a l'hora del cafè, a taula, a través de la televisió i amb imatges d'ara mateix, i en directe si cal, és difícil. Possiblement el teatre, doncs, és de les poques arts que té els recursos, en directe, de fer por de la clàssica, de la de mentida, vaja, d'aquella del conte: “Ja se sent pujar per l'escaleta... ja és al primer replà... ja és al primer pis... ja truca a la porta...”. (...) No sempre hem de sortir diferents i trasbalsats de com érem abans d'entrar al teatre. I molt menys pretendre-ho, ni que els personatges acabin fets un esquelet per art de màgia. (...) Fixeu-vos com tots els intèrprets, un cop surten a saludar, mostren un somriure de galta a galta, que és la manera d'esvair la mentida i tornar a la realitat.» (...)
