Fa més de dues dècades que Pep Tosar va engegar la seva travessia d'espectacles amb la poesia a la maleta. Ho va fer aamb aquest Poemes a Nai, un recital senzill, honest, que ara es permet reviure (tot un privilegi) en la intimitat de la Sala Fènix. Sembla que estiguem en un menjador, tot i que la peça es presenta mínimament amplificada. No hi ha cap gfran dramatúrgia. Només, Pep Tosar avisant que arrenca cada una de les quatre parts, a mode d'índex, per descobrir de quin llibre de poemes de Riera provenen els versos (de fet, sense títol, però que se'ls reconeix pel primer vers). Al costat, Joan Arto fa de coixí amb la guitarra, un acompanyament juganer, que arrenca,per moments, a samba, amb un aire de club de jazz sòrdid, si no fos perquè els poemes adreçats a Nai, sí, són d'una tendresa i una claror redemptores. I és que l'autor, mort ara fa 20 anys, va voler posar paraules a l'intangible de l'amor, una estimació generosa, viva, compromesa i alhora silenciosa.
El vers de Riera és com un puntejat de guitarra pel seu ús dels mots de poques síl·labes. I Pep Tosar, amb la seguretat d'un actor llegidor explica els versos, espigolant els cops de veu, sense ampul·lositat, ben orgànic, que arriba directe a la pell i aixeca somriures, quan no moviments de peu, pel ritme que hi porta endins. Hi ha un valor amagat a aquest recital i és la constatació de l'amor de l'acotr i director per aquests versos. Desenganyat de mil batalles (com ara haver de marxar del Círcol Maldà o sentir-se maltractat per uns programadors on ha actuat i, sovint, deixant satisfet taquilla, públic i critica) respira alleujat, la seva veu greu s'aguditza i s'atreveix a cantar com qui ho fa rentant els plats a casa, despreocupadament. No hi ha artifici, hi ha vida. I aquest to és imprescindible perquè els Poemes a Nai respirin aquesta vida que projecten, instants íntims, que serien secrets si no fos perquè l'autor va decidir tacar un full, i mostrar la seva dolça ingenuïtat i, per moment, el seu cinisme rialler (tot cuinant Benaurances... similars a les que glossa en Serrat).
Una peça breu, amable, que donens ganes a llegir aquest poeta del postfranquisme i de trobar una edició (vella o nova) i regalar-la a la parella. Desperta molt més l'ànima que molts espectacles de molts focs d'artifici. Poden ser espectaculars però no poden aspirar a aquest batec sincer.
