Quan les fotografies es feien amb càmera (i no amb el telèfon mòbil) quedava molt clar quan hi hauria un moment culminant en una família, en una persona. Llavors, es desfundava la càmera i s'apuntava l'objectiu al pastís d'aniversari de rigor. Ara, tot sembla més fluïd, menys concret. Sembla impossible trobar una ocasió per aturar-se i qüestionar-se. L'atemptat terrorista de Barcelona, el 17 d'agost passat, va significar un cop a la Rambla mundial, però també deuria implicar un recentrament de la gent a valorar les prioritats vitals. Simon Stephens escriu des d'aquella paràlisi angoixant el 2005. Quan Londres ha tingut motiu per retratar el concert ben intencionat dels mediàtics del rock al Hyde Park o l'èxtasi urbà en què la ciutat va ser nomenada Ciutat Olímpica pel 2012. Al dia següent, un atemptat glaça el servei de metro i bus de la ciutat. L'autor intenta resumir en sis quadres (sis fotos fixes) l'impacte dels tres fets en persones ben diferents. És una fotografia subjectiva que, en realitat, mostra simbòlicament, la superficialitat de moltes relacions. Una pornografia social implícita, que incomoda i que, ara el Parking d'hivern reflecteix com un mirall als espectadros de Barcelona a la sala d'exposicions de La Farinera del Clot.
Iban Beltran ha fet una bona tria de text i compta amb el repertori habitual de la companyia (que als estius es decanten per les comèdies ben fresques de Shakespeare al Parc del Clot) i algunes incorporacions de pes propi com és el cas d'Àngela Jové, que tanca la peça amb el plor silenciat més destil·lat. Una estranya bondat, una reconciliació romàntica, un instant d'apropament d'una vídua que evita les aglomeracions i les persones per evitar comunicar-s'hi.
Fa més d'una dècada que el director Josep Rodri va plantejar una dramatúrgia de l'anonimat, en què diferentes persones desconegudes, dins de taüts, expressaven els últims instants abans de morir per culpa d'una explosió, que no havien pogut preveure: Morir a Bagdad (Mataró, 2003). En un atemptat, la sorpresa i la vulnerabilitat són similars. Però Stephens es concentra en com afecta l'atemptat als que el sobreviuen. Què es modifica en la seva actitud respecte la societat o el seu entorn més pròxim? Són fotos descontextualitzades, que potser es podrien enllaçar, o no. La proposta escènica ho deixa tal com cauen les fotos de l'àlbum. És l'espectador el que imagina si les històries formen part d'un trencaclosques o d'un mòbil en equilibri. Són instants que impacten frontalment o de forma col·lateral amb l'espectador però que no donen temps a baixar la intensitat. L'arrencada, amb una tendra Mireia Cirera fa presagiar una peça molt emotiva. I ho és però amb colors i tècniques ben diferents. La pornografia del títol apareix, sobretot, en la capacitat de despullar les vergonyes més amagades dels personatges anònims.
L'espai juga al contrast de la buidor i el blanc amb la intensitat de les històries que, en les escenes de dos actors, apareixen amb el·lipsis marcats pels canvis de situació a l'escenari. Potser s'abusa massa del terra, quan no totes les cadires disposen de grada per poder veure-ho amb comoditat. Les imatges acaben sent el rellotge que indica el final de cada capítol, amb l'atemptat com a epíleg. Correspon a una cronologia realista davant d'uns personatges que perden l'orientació momentàniament, flajelats per les conseqüències de les bombes en el seu dia a dia, en la quotidianeïtat urbana anònima. D'una pornogràfica vulnerabilitat.
