És una peça de curta durada, una provatura. Sense quasi música (no es pot obviar la d'Así habló Zaratrustra), Lali Ayguadé executa una dansa que per moments, es mou com un raig imprevisible, amb un equilibri innat, i per altres, quasi tant estàtic com el roc lunar de l'escenari. L'obra, estrenada al TNT, es repetirà en diferents programes, com ara el Salmon del Mercat de les Flors o el de la trobada de programadors internacionals del Temporada Alta.
Portland respon a un territori dels Estats Units, tot i que (Viquipèdia, dixit) es troba repetit per diferents estats del país. Així, d'entrada, doncs, costa trobar les connexions entre la peça magnètica, amb una mena de gravetat anímica, amb l'espai, que evoca més al satèl·lit acabat de conquerir que no pas a cap espai físic quotidià.
El so, l'altre univers per on gravita la partitura de La Veronal, en canvi, mostra un món controvertit. Perquè, des de la blancor d'un creuer per Jamaica, el viatger, ric i despreocupat, pot acabar comprenent que els somriures professionals són falsos i que, en realitat, aquests milers de servidors en alta mar només esperen que marxin per poder reordenar les revistes de la sala d'estar. En realitat, són uns somriures de hiena, doncs, perquè hi amaguen una violència que només el poder del diner, sembla frenar.
La peça torna a la lluna i la sonoritat, llavors, és de sessions de piano escolars i un brogit de fons que va aclarint-se: una escopeta assassina indiscriminadament. La protagonista, aquest personatge de Lali Ayguadé, que és d'una blancor absoluta quan somriu amb el cap recolzat al monòlit (potser de formigó portland, una broma fàcil?), acaba desplaçant-se per terra, com implorant no morir. Seria senzill pensar que tot acaba en un tret i un fosc instantani. Però, no. La Veronal sap jugar amb la pausa dramàtica i dóna un final diferent que permet a l'espectador creure en una redempció o bé, en una patiment i una angoixa encara major. El fosc és gradual alhora que l'espai sonor s'apaga i la intèrpret... (caldrà anari-hi i treure'n conclusions).
Cal advertir, que la peça ha anat evolucionant. El diumenge, 25 de novembre, a Temporada Alta, mostrava nous matisos: Es mantenen les inquietuds de la recerca: ingravidesa lunar, joc amb la música, narració sobre els creueristes i les persones que hi treballen i, finalment, un cruel intrigant atemptat a un institut, d'un franctirador venjatiu. L'obra, que coreografien conjuntament Morau i Ayguadé, no ha tancat pressumiblement la seva evolució.
