Sovint, des d'aquestes pàgines, ens queixem que el circ contemporani català vol resoldre una dramatúrgia dotant de moments de clown (d'antiherois musculosos) per guanyar un descans pel cos. Tenir una disciplina física que és exigent demana força i concentració i no es pot allargar durant mass aminuts. Fins i tot, encara que es pogués, resultaria massa ensopida per a l'espectador. Les troupes permeten el descans d'un mentre els altres es guanyen el focus a la pista. Però, llavors, es pot convertir en una mena de competició de qui s'endu més aplaudiments, i la peça té un cert aire de rivalitat que no ajuda a construir història i convivència comuna. Doncs passa que el Circ Pistolet ha aconseguit superar aquest habitual desencontre a Potser no hi ha final. I aquest és un dels millors elogis que es pot dedicar a una companyia de circ contemporani, avui.
Per ser graciós i no caure en el ridícul, és necessari saber-se riure d'un mateix, connectar amb el públic a partir d'un equívoc o un referent comú i no abusar de sempre les mateixes fórmules. L'humor ers basteix des de la sorpresa i des del control del cos i la parla. També convé mante ir un cert equilibri. Que cada compoment de l'equip tingui el seu moment de contacte amb el púbnlic,que quedi mínimament compensat encara que sigui amb uns personatges caricaturitzats. Des del músic fracassat que somia amb fer gira amb Miguel Ríos (o Queen, no té sostre com tampoc sembla tenir límit la seva barba) a l'acròbata que sempre sescaqueja o el coluntariós que es clava patacades. són tres pallassos excèntrics, tres augustos que miren de triomfar en el difícil (i fred) món de l'espectacle al carrer. Es completa amb un clàssic Carablanca, ara en clau de forçut de posat seriós, que posa el límit a les digressions.
Comprovat. Quan uns artistes connecten amb el públic deixa d'importar si s'excedeixen amb la gestualitat, allargant els acudits o exagerant els accidents. si es connecta, lka comunió fa que tot rodi alegrement. dit això, que és remarcable, en quan a dramatúrgia, cal aclarir que el treball dels Pistolet pot jugar a fer comèdia perquè controla molt la seva disciplina. Els equilibris de verticals, en solitari o coronant un treball conjunt de mà a mà, (una veritable coreografia de força i habilitat) i les acrobàcies amb la balança (salts mortals inclosos dalt i baix de la taula) demostren que dominen molt bé lka tècnica i que porten temps d'assaig i preparació per fer fàcil el que és inimaginable. Si poden fer acrobàcies fora del món de la lògica per qu`pe no han de poder cantar amb Freddie Mercury (ni que siguji fent playback)?
L'estètica d'estirador de port dels anys 60 (samarreta Imperi), la guitar box encalçada en un pal d'escombra, la il·lusió de congeniar amb una noia que estava esperant al final del bar a què topessin dues estrelles al firmament, el mèrit de saber caure sense prendre mal i de tornar-hi fins a guanyar la simpatia del públic són elements que casen molt bé. Els actors es presenten (sense saber si s'han equivocat de plaça, o no) i reivindiquen la força dels treballadors en vaga, en els aplaudiments. hi ha una veritat de pedra picada que s'apuntala per sobre de les bromes, els girs dramatúrgics, i les tombafrelles i patacades. Llueixen amb una llum pròpia, que els fa honestos i uns petits déus a qui admirar quan surten disparats de la balança
