Inquietud i un cert neguit és el que provoquen
els primers minuts de Kreatur,
l’últim muntatge de la venerada Sasha Waltz que ha aparcat la línia dels seus últims
treballs, dirigits més a produccions
operístiques, per tornar als orígens del moviment i experimentar a través del
cos la percepció i la convulsió emocional.
La coreògrafa alemanya se submergeix en
l’agitació i desordre dels nostres temps per oferir una reflexió sobre el poder
i la llibertat de l’individuo, com ser solitari que forma part d’una
col·lectivitat, d’un grup que pren forma i força i transita per estats emocionals
d’alt voltatge.
Però la forma humana no es fa evident des dels
primers moments de l’obra, sinó que davant nostre apareixen unes formes, uns éssers
estranys que aniran transmutant entre perfils humans i animals.
Una espècie de núvol cobreix el cos dels
ballarins, com si es tractés d’una llaminadura de cotó de sucre. Només que aquí, els fils, en lloc de sucre són d’un
finíssim metall que s’enrotllen al cos del ballarí per protegir-lo a la vegada
que creen suggerents formes escultòriques.
Quan aquests essers s’alliberen de les seves
armadures, queden al descobert catorze cossos d’homes i dones de diferents
físics i diverses edats. Uns intèrprets, alhora també autors coreogràfics, que
es convertiran en el plat fort del muntatge, d’una proposta d’elevada factura
visual que, malgrat de la seva potència de contingut i plàstica, guanyaria si
es retallessin algunes seqüències massa reiteratives.
Sasha Waltz és una mestra a l’hora de moure i
situar els ballarins en l’escena. La coreògrafa es val de formes geomètriques
com orgàniques i és conscient de la força que provoca el moviment en diagonal,
especialment en grup, així com l’efecte
que produeix l’avanç frontal dels intèrprets.
El concepte de totalitat escènica, tan present
en les seves produccions operístiques, també hi és present a Kreatur, un muntatge orfe de color, que
a més a més de l’encert de l’original vestuari, obra de la dissenyadora de moda
Iris van Herper, compta amb la utilització d’unes planxes de plàstic
transparent que, manipulades pels mateixos intèrprets, desprenen unes imatges poètiques
i suggerents dels seus propis cossos.
La música original de Soundwalk Collective va
penetrant en aquest eixam escènic i subratlla imatges i situacions dramàtiques.
Els autors musicals han enregistrat sons a edificis actualment inhabilitats,
com estacions de trens, fàbriques, presons etc.. per transcriure’ls i donar intensitat
al contingut d’una obra, que si bé en moments per pulsions, aconsegueix imatges
impactants com és, per citar-ne una, la
dramàtica escalada d’un mur.
