Ho diu Annie Ernaux a l’últim paràgraf del tan breu com radicalment intens text que dóna origen a aquesta magnífica proposta escènica. Quan era nena – diu la guanyadora del Premi Nobel de literatura 2020-, per a ella el luxe estava representat pels abrics de visó, els vestits de nit, les grans mansions a la vora del mar. Després van arribar aquella adolescència i aquella joventut en la qual va sentir el desig imperiós d’allunyar-se dels seus humils orígens i portar una vida d’intel·lectual de debò envoltada sempre d’altres intel·lectuals de debò , i allò es va convertir en el màxim luxe imaginable. Però, no. Resulta que encara li restava descobrir al llarg de l’edat adulta un luxe més imperiós que tots els altres que s’havien ambicionat abans.: el luxe de poder viure una passió absoluta adreçada a un altre membre de l’espècie humana. I aquesta passió sap com imposar-se a qualsevol altra, perquè quan algú com ara ella mateixa es troba capturat per una voràgine passional d’aquesta mena, deixen d’importar els abrics de visó, les mansions banyades per elegants llacs i el gaudi de l’intel·lecte aliè o el reconeixement de l’intel·lecte propi per part d’aquella comunitat intel·lectual a la qual tant havies aspirat a integrar-te. Tot això no són altra cosa que banalitats , comparades amb allò que veritablement importa. Ja posats, de ben segur que si algú li hagués ofert a l’Annie en aquells dies després revertits en literatura la possibilitat de guanyar un Nobel a canvi de renunciar a una sola tarda compartida amb l’objecte i subjecte de la seva desfermada passió, l’home convertit en el motor absolut de la seva existència, l’hagués engegat a fer punyetes. Cap premi és mereixedor de robar-li un sol instant a la passió absoluta i absolutista que reclama ser el centre de tots els teus anhels i de tota la teva atenció. I és clar; tal i com diu també la nostra autora i com deu haver apercebut qualsevol persona que s’hagi trobat en un estat similar al seu, quan les coses arriben a aquest punt, resulta que el plaer tan desitjat s’acaba també tornant paradoxalment (beneïda paradoxa, podria exclamar Ernaux en un moment així!) en una mena de tortura; en un constant recordatori del seu caràcter efímer i de la insuportable evidència que suposa assumir que quan es puja al cim d’aquesta manera, després arriba de forma inevitable el moment de la caiguda. El plaer que ho absorbeix tot, ens diu també Ernaux, arriba doncs sempre associat a la consciència de la seva finitud; associat al fet que ens està anunciant el dolor que ens espera quan tombem la cantonada . El plaer d’ara mateix esdevé una mena de preludi, l’anunci del dolor que arribarà en un futur cada cop més proper. I llavors, ja resulta impossible deixar de tenir ficat al cap aquest futur, mentre es gaudeix del present d’aquest plaer.
Abans, assajar la posada en escena anterior a aquest moment i controlar cadascun dels factors que venien a confluir en ell per tal de deixar córrer la passió descontrolada, et podia oferir una zona de controlat confort . Però a mesura que es van succeint les desitjades trobades, es comença a fer cada cop més tangible el fantasma de la seva més o menys futura extinció; aquella tan francesa associació entre l’orgasme ( i no parlo només de l’orgasme físic) i la mort (hi ha alguna cosa més semblant a la mort que l’absència de l’objecte amorós que s’ha convertir en el tot ; en el miratge que ve a cobrir totes les teves fractures i ocultar tota la teva falta ?) pren llavors dimensions orgàniques del tot insuportables.
Ara bé: estem parlant d’Annie Ernaux. Estem parlant d’una autora que ha fet de l’autobiografia ficcionada la columna vertebral de la seva obra .I que s’ha emmirallat sovint en un Pierre Bourdieu amb qui comparteix els mateixos orígens proletaris i provincians. I també, la mateixa fal·lera per sortir-se’n d’ells i aspirar a una altra mena de parisenca projecció intel·lectual : la mateixa voluntat de mirar-se al mirall defugint el retrat directament emocional per tal de transmetre les emocions amb aquella distant fredor sovint més dolorosa que l’exabrupte obertament dramàtic. Que és també en gran mesura la mateixa distància hereva de la nouvelle roman, de la Duras, de la Beauvoir, de la Yourcenar (cadascuna, prenent distàncies a la seva particular manera) . A l’hora d’abordar una passió que a l’original s’expressa com a “passion simple” i que aquí agafa les més equívoques formes d’una “Pura passió”, Ernaux no pretén realment dirigir-se a nosaltres. Aquest no és un monòleg que busqui complicitats, perquè , ja per començar, la passió evocada per Ernaux no necessita cap mena de còmplices: més aviat li resulten sobrants . Ernaux només necessita explicar-se a ella mateixa. Sense cap mena de justificació. Sense tampoc aquella mena d’excuses més o menys encobertes que podria buscar una autora tan associada a la causa feminista i al compromís progressista com ho és ella mateixa, a l’hora d’exposar la seva submissió al desig absolut que li desperta un home . El seu arriscat acte d’alliberació consisteix en alliberar-se també dels compromisos ideològics i reivindicar la naturalesa d’aquest desig sense límits que esclavitza a l’esclau, però del qual l’esclau no vol ser alliberat de cap de les maneres. Pobre de qui s’atreveixi en aquestes circumstàncies a demanar-li o exigir-li que s’alliberi, sortirà escaldat! Ernaux no solament no s’avergonyeix d’aquest desig, sinó que el considera tot un luxe, encara que el luxe impliqui la seva bona càrrega de dolor, de submissió a una obsessió, de dissolució de la pròpia imatge per tal de convertir-se en una imatge que aspira només a ser l’ imatge desitjada per aquella persona que es desitja. I això, ho ha entès molt bé i ho ha reformulat amb l’agosarat talent del qual porta ja tres espectacles donant-nos aclaparadores mostres la directora Lucia del Greco.
Quan entrem a la sala on es representa el seu muntatge, ens hi trobem ja la seva protagonista , una magnífica Cristina Plazas del tot compromesa amb la radicalitat de la proposta, estirada damunt del que ben bé podria ser la taula en la qual es dissecciona un cadàver. I doncs, no havíem quedat que el plaer anunciava ja el dolor de la pèrdua, i que aquesta pot fer que qui està posseït per la pura passió per allò que s’ha perdut, es senti com un mort en vida? Doncs aquí tenim en estat de total immobilitat el cadàver viu, damunt del qual penja un estrany artefacte ; una maquinaria indefinidament amorfa que potser ens podria recordar vagament el motor d’un cotxe. Potser és el moment de recordar la quantitat d’hores que s’ha passat aquest cadàver viu esperant escoltar el soroll del motor que conduïa la realització del desig fins a la porta de casa seva. Les expectatives associades a aquest soroll. La gradual angoixa que s’anava apoderant del cadàver viu quan el soroll trigava massa en arribar, malgrat que una trucada telefònica havia anunciat ja la seva proximitat. Els meticulosos preparatius que precedien la seva irrupció, per tal que la posada en escena fos exactament aquella que compleix tots els requisits per tal que la passió es pugui desfermar sense que res la pugui entorpir.
Poc a poc, el cadàver viu que llueix una estranya vestimenta situada a mig camí entre el sudari i la bata que faria servir una metge forense a l’hora de obrir-li les entranyes al cos inert que jeu a la taula de disseccions , comença a posar-se en moviment. I aquesta tan ben modulada mobilitat dissenyada coreogràficament per la molt Veronal Lorena Nogal, li permet a Plazas desentranyar el motor que abans penjava damunt seu com una amenaça, i que ara ja es troba dipositat a la taula com una incògnita. Qui sap : potser desmuntar-lo meticulosament ens ajudi a penetrar en els misteris del desig total i la pura passió i deixar a la vista la mecànica que segueixen els seus mecanismes. I en aquest sentit , resulten significatius els petits i fugaços mig somriures que deixa anar el fantasma de la Ernaux ficat dins del cos de la Plazas, quan algun element d’aquest estrany motor sorprèn de forma especial o fins i tot sembla reaccionar amb vida pròpia. En qualsevol cas, som davant d’una magnífica autòpsia que des de la seva aparença asèptica marcada per l’aparent fredor emocional, clava el seu escalpel al punt exacte on es troba el moll de l’os de les nostres més obsessivament pures i simples passions.
