1992. Oest d’Estònia. 1991, Oest de Estònia. 1991 Berlin. Juny de 1949, Per una Estònia lliure. 1939-1941, Oest d'Estònia. 1949 Oest d'Estònia. Anys 80, Oest d'Estònia. 1950, per una Estònia Lliure. 1991, Berlin. 1992, Tallin. 1949, Per una Estònia Lliure. 1992, Oest d'Estònia. 1950, Per una Estònia Lliure...
Aquest són els títols dels capítols de la novel·la "Purga" de Sofi Oksanen, publicada al 2008. La novel·la em va impressionar moltíssim, els anys viscuts per Estònia sota diferents situacions bèl·liques i cruels, contemplades per una noia que fuig i una vella que s'amaga, el descobriment lent i quasi casual de la relació que les uneix, tot és un mirall d'angoixes i tortures, de pors i realitats que donen crèdit a la por. Possiblement és la novel·la contemporània més crua que he llegit en molts anys. Fa poc em vaig assabentar que existia l'obra de teatre amb el mateix tema i argument i que, curiosament l'obra teatral era anterior a la novel•la i tenia un final diferent, possiblement més "feliç" o com a mínim més arrodonit...
Ramon Simó és un molt bon director i una persona culta que no sembla defugir els reptes. Posar en escena "Purga", de Sofi Oksanen ho era, sens dubte, però l'ha superat amb èxit. No sé si l'argument fil per randa és seguit per l'espectador que no estigui informat d'aquesta història complexa, però és ben segur que rebrà les sensacions que la situació reflexa, les emocions, les terribles angoixes, les tortures i la por als seus màxims nivells, la història d'un petit país −Estònia− que rep els cops de totes les tendències polítiques.
I tot viscut des de l'amagatall d'una dona gran i forta i de la noia que, fugint de possibles tortures, arriba a casa seva, és acollida en un forat d’inestable seguretat i que després descobrirem que té una estranya i dissortada relació de parentiu amb la vella. No importen massa la resta de personatges que ens serveixen per veure i sentir un món de pànic, de tortures i de violència, una lluita per la llibertat a diferents bandes aparentment oposades. La policia brutal, el marit també, el noi amagat permanentment dins un armari...tot ens transmet un sentiment d'angoixa, de por, d'inseguretat, d'una lluita impossible per la supervivència que tant de bo pogués ser per la llibertat.
El final de la novel·la és més obert, el de l'obra teatral és més rodó però les sensacions són equiparables. Però fer entenedor un argument tan complex no és gens fàcil. Ramon Simó ho ha aconseguit, o com a mínim si no seguim fil per randa cada moment sí ens arriba sempre la situació. L'espai escènic, −també de Ramon Simó− sobri però expressiu, s'acompanya de filmacions útils que ens fonen amb l'acció dels personatges. I aquests tenen interpretacions absolutament brillants, començant per la protagonista, Carme Elies que renuncia aquí a la seva impressionant bellesa per posar-se a la pell i la imatge d'una dona vella sàvia i torturada que conviu amb les pors i la misèria, que omple l'escenari. Maria Molins és el mateix personatge en la seva joventut, Andrea Portella és la noia que troba refugi a casa de la dona vella, un marit, un noi amagat en un armari, dos policies... són la resta de personatges.
Tot funciona i tot emociona i he de dir que les dues hores i quart de l'espectacle passen amb una fluïdesa sorprenent. No és aquest un espectacle fàcil ni per a tots els públics, però és un gran espectacle.
