Purga

Teatre

informació obra


Direcció:
Ramon Simó
Intèrprets:
Pep Ambrós, Carme Elias, Jordi Martinez, Maria Molins, Andrea Portella, Santi Ricart, Ernest Villegas, Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler, Xavier Ripoll
Vestuari:
Mariel Soria
Vídeo:
Benecé Produccions
Producció:
TNC / Bitó Produccions
Traducció:
Emma Claret, Elia Pyhrönen
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
Sinopsi:

Un any després de la independència d’Estònia, els traumes de la invasió soviètica encara són perceptibles, i el país està duent a terme una reforma agrària que les màfies —formades en bona part per antics membres del KGB —aprofiten per enriquir-se a còpia de robar fusta als ciutadans indefensos i vendre-la després a Finlàndia.

Una noia jove s’acaba d’escapar d’una d’aquestes màfies que la volia explotar sexualment i es presenta d’amagat a l’indret on viu la germana de la seva àvia, una dona que s’ha reclòs en una casa de camp plena d’objectes de l’antic règim i deixa passar el temps aïllada d’un entorn que no cessa de recordar-li el preu que va haver de pagar per sobreviure mentre tants altres —com la seva mateixa germana— eren deportats cap als gulags de Sibèria.

En el contacte entre aquestes dues generacions, s’iniciarà un dolorós viatge de retrobament amb les arrels familiars, trencades per la violència stalinista i les diferents actituds de les víctimes respecte dels invasors, que potser ajudarà a tancar algunes de les ferides que no deixaran d’estar obertes mentre hi hagi identitats borroses que no sàpiguen com encaixar en una realitat que ha provat d’ocultar-les.

La dramaturga i novel·lista Sofi Oksanen és una de les figures més consolidades de l’escena finlandesa, i la seva obra ha estat traduïda a una quarantena de llengües. 

La mare de petita parlava, però d’adulta ja no. Quan la mare va arribar a Sibèria, va deixar de parlar. Mai no he sentit que digués res més que «sí, sí». L’àvia em va dir que de nena parlava. Tothom pensa que la mare és muda però no ho és. Simplement va deixar de parlar. I ara que sóc aquí, em sembla que tinc tot el dret de sentir de la teva boca el perquè.

(Sofi Oksanen, Purga)


Crítica: Purga

12/04/2015

Tens retrat del patiment de les víctimes durant un conflicte armat amb un forat negre a la violència

per Jordi Bordes

Els soterranis de la casa de la vila són un malson, 40 anys després d'haver patit una tortura. La ferida física, possiblement sanaria molt més ràpid, però la psicològica es manté latent al fons del cervell: sempre buscant possibles víctimes germanes o col·laboradors dels botxins. La lluita psicològica per a fer vèncer la política, el model social. Aquest és el veritable batec d'un muntatge que, forçosament, té quadres de violència però que el director Ramon Simó els presenta ensenyant el rastre, més que representant-los a escena. La imaginació de cada espectador, certament, pinta el quadre més cruel del que mai es podria fer en escena. I, mostrant el dolor de la víctima, es fa humà i sensible; la vista no es pot refugiar en els plànols efectistes del cinema. De fet, la producció aposta pel vídeo per retratar aquells llocs sinistres amb uns plans que commouen per la seva voluntat d'insinuar. 

"Purga" és un text dur, radical, de personatges que lluiten per imposar el Poder o per conviure-hi. Els que s'hi rebel·len, només tenen el dret de refugiar-se a l'amagatall de l'armari. Ramon Simó juga també a trencar l'espai temporal. Per això, hi ha dues protagonistes (Aliide) que conviuen en el mateix espai. L'adulta (una camaleònica Carme Elias, senzilla i pragmàtica) es mira el passatge del passat com si fos un record. La jove (Maria Molins, atormentada) recorda una Fedra amb un amor impossible i uns secrets encara massa frescos per poder relaxar-se ni un moment.  

Per últim, el context. Estònia: 1947-1953, època en què Stalin imposa la violència per aplacar els independentistes estonians i obligant a què s'accepti la pràctica del comunisme (que ja es veu, de seguida, que manté uns privilegiats per sobre d'uns altres): 1992, Estònia ja és independent i es refusa tot ell que put a comunisme. És una època en què hi ha un cert ajustament de comptes. En aquest desori social i polític, les màfies proven d'imposar un nou model que els beneficiï.  La independència, aparentment desitjada per a la majoria, es presenta com un nou capítol de desordre, de trasllat de poder, de violència impune.

Trivial