No existeixen el termes mitjos : quan portes el teatre fins al seu extrem ,fins aquell punt en el qual allò que es representa sembla ja quelcom irrepresentable, passa com quan es porta l’amor fins aquell límit més enllà del qual no resta altra cosa que l’aniquilació. “Love Me or Kill Me”, es diuen l’un a l’altra els dos incestuosos germans que protagonitzen la cèlebre tragèdia de John Ford “Llàstima que siguis una puta”, estrenada el 1626, i tant polèmica pel seu títol ( que sovint ha estat substituït al llarg dels segles per altres títols menys escandalosos per tal de no ferir segons quines orelles) , com per la seva temàtica transgressora, i pel fet que els seu autor evita en tot moment condemnar sense embuts la transgressió incestuosa dels seus protagonistes. “Love Me or Kill Me” és alhora l’exigent petició que Sarah Kane li fa pronunciar a la germana Grace de “Cleansed” , que s’ha ficat en el pitjor dels caus imaginables tot seguint les petjades del seu germà Graham, mort d’una sobredosi (de droga, de desesperació, de soledat, de desig, de necessitat de fugida, de dolor?...) facilitada pel sinistre Tinker. Ell és L’infinitament sàdic doctor/dealer/ censor/ reprimit repressor ...que sembla dirigir aquesta institució. I ell és el mestre de cerimònies que sempre té a mà les tisores i els ganivets amb els quals perpetra les més cruels amputacions sense cap mena d’anestèsia .Certament, el fet que algunes d’aquestes brutalitats ens puguin fer pensar per exemple en aquelles altres que Shakespeare porta també al límit del grotesc en el seu “Titus Andrónic”, no en té res de casual; com el mateix John Ford, Shakespeare pertany a una època – la del teatre isabelí i jacobí- en la qual ja era habitual que el públic gaudís d’allò més amb la violència visualitzada a un escenari. No és doncs tampoc estrany que Kane tingués en compte referents clàssics tan il·lustres, a l’hora d’escriure la més extrema obra del seu teatre extrem. Tot i que posats a buscar-li referents a una obra que els especialistes assenyalen com el tex de Kane més ple a vesar de referències relacionades amb altres obres i altres autors, el vincle shakespearià no es troba tant al “Titus”, com en aquella “Nit de Reis” plena de transvestisme i protagonitzada per dos germans bessons separats per dramàtiques circumstàncies .En qualsevol cas, per aquesta peça emblemàtica del teatre In Yer Face (una denominació que no enganya; aquí tot se’ns llença a la cara , gairebé com si es tractés d’una escopinada, d’altra banda plena també de dolorosa força poètica amb quelcom de crida de socors ) hi circulen també els fantasmes de Büchner ( el soldat Woyzeck , que perd el cap convertit en conillet d’índies d’arrauxats experiments, hi aria també un bon paper en aquesta institució), Strindberg, Orwell o el mateix Roland Barthes , quan comparava la situació d’un amant rebutjat amb la d’un presoner a un camp de concentració nazi. Kane estava d’acord : el l dolor de l’amor pot arribar a ser tan dolent com això.
“Love Me or Kill Me” podria ser també una frase inclosa a “Psicosi de les 4.48”, la darrera obra que Kane va finalitzar, abans d’un suïcidi que s’escenifica també premonitòriament a “Cleansed”, I en aquell monòleg aclaparador, Kane deixa clar que el seu desig de mort no és altra cosa que un desig de vida , famèlic d’un amor que resulta inabastable. Quan aquesta avinentesa es fa del tot tangible, i quan aquell metge que semblava entendre’t més que qualsevol dels altres metges que no havien entès res de res es transforma en una nova decepció abismal ,no resta ja altra cosa que buscar uns cordons de sabates per poder penjar-te. Qui pot dubtar que el Tinker en té quelcom de tota aquesta col·lecció de metges que sovint practiquen la tortura institucionalitzada?
Tornant al principi: intentar representar allò que sovint ha estat considerat com a irrepresentable, és una gesta que potser només es pot afrontar des de la visceralitat més absoluta. I això és precisament el que fa la jove companya La Cremosa en aquest espectacle que s’inicia gairebé com si fos una distesa sessió de ball amb banda sonora tirant a vintage i controlada per la DJ Zúbel Arana, les cordes vocals de la qual estan destinades també a complir una funció essencial al llarg de la proposta. Una proposta que, com ens recorda la dramaturga i directora Mia Parcerisa, parteix d’una obra de la qual la mateixa autora afirmava “pots dir que no pot ser escenificada, però tampoc no pot ser altra cosa”. Tal i com diu alhora la Mia , això fa del text “la peça perfecta i un repte immens”. Un repte que , quan el va abordar Korsunovas al seu potent i ben diferent muntatge vist al festival Temporada Alta, potenciava al màxim la imatge de la institució repressora que funciona com un surreal malson. I que , en mans de La Cremosa, es centra en la corporeïtat d’uns personatges tan castigats com desafiants : el malèfic i fals doctor no solament intenta mutilar al seu gust el cos i les emocions de la Grace , sinó que el seu ultraviolent afany repressor es fa extensible a la parella formada pel Carl i en Rod, i al desvalgut Robin a qui ha vestit amb la roba que portava Graham abans de ser víctima del seu darrer “tripi”. Els cossos sovint nus d’aquests interns, ens mostren amb la seva nuesa tant la seva indefensió com el seu desafiament. És precisament aquest desafiament el que no pot controlar Tinker, que canalitza la negació del desig tot realitzant unes onanistes visites al Peep- Show en el qual s’exposa el cos de la Dona. I és també aquest desafiament a les noves forces repressores que ara mateix intenten de nou coartar la nostra llibertat i estigmatitzar tot allò situat fora de les seves normes, el que vol visualitzar l’excel·lent espectacle de La Cremosa. Ho aconsegueix gairebé sempre , gràcies tant a un radical treball interpretatiu que es marca poques barreres a l’hora d’explorar tot el dolor del text, com a una notable direcció amb algun punt lleugerament confós (crec que potser l’espai del Peep Show no acaba d’entendres com a tal) , però farcida de molt notables idees. En aquest sentit, i sense desvetllar massa, voldria assenyalar la molt brillant forma amb la qual la director visualitza un canvi de sexe que, al muntatge original, es resolia utilitzant una pròtesi que també va causar al seu moment comentaris escandalitzats. Doncs crec que la pròtesi que va fer servir la mateixa Kane quan , per malaltia de l’actriu , va assumir interpretar ella mateix un personatge de l’obra durant uns quants dies, no hi tindria res a fer ,davant la intensa imatge creada per Mia i els seus notables intèrprets.
