Quan els crancs portin talons

Circ

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Trapezi 2019
Itineraris recomana
Companyia:
Domichovsky
Intèrprets:
Álvaro Guerrero Cruz
Sinopsi:

Àngel i Bàrbara, conductors d’aquesta acció performativa, ens expliquen un conte; un conte basat en fets reals sobre una parella que fa més de trenta anys va començar a fer circ creient poder trobar la seva llibertat i canviar el món. El món però, també els canvià a ells. La seva reflexió sobre aquest món és a través del seu llenguatge, el circ.

Amb una reinterpretació de la relació amb l’objecte, els fuets, ganivets, pals, acrobàcies i pallassos, desplacen el centralisme humà cap al punt de vista de l’objecte sobre el món; amb una visió posthumanista, els elements ens parlen des de les seves entranyes. A través de la Bàrbara i de l’Àngel descobrirem com aquesta parella que ens ha cedit els seus fets –el seu arxiu audiovisual inèdit!– es qüestionen a ells mateixos i qüestionen l’establert.

Fan l’exercici de descompondre la seva trajectòria circense com si de crancs es tractés. Revisiten el seu passat i proposen una visió de futur oberta i esperançadora. El seu motor és la poesia i la recerca de la bellesa. En definitiva, qüestionen la bestiesa humana.


Crítica: Quan els crancs portin talons

20/05/2019

La poètica de l’“aleshores”

per Núria Cañamares

Fa més de 30 anys que Escarlata Circus explora l’art sense aturador en la cerca de la llibertat. Aquest esperit els ha dut a construir un univers propi, únic i divers, meravellosament difícil de qualificar. És performance, és poesia, és teatre visual i d’objectes, és experiència, és circ... És una altra manera d’expressar-se.

A ‘Quan els crancs portin talons’, la parella artística i vital Bet Miralta i Jordi Aspa es mimetitzen metafòricament amb els crancs, però no els convencionals, sinó els somiadors, parents d’aquells tants altres animals als qui diuen que no poden fer allò que, algun dia, faran. “Quan les vaques volin”. “Quan les gallines tinguin dents”. Aquesta classe d’espècies. Escarlata Circus camina enrere sense deixar de córrer cap endavant, en el si d’una carrera avantguardista que fa temps que lidera.

Revisitem la seva trajectòria, quan ella volia volar i ell ser domador i se’n van anar a París a aprendre circ... I els retrobem ara dins l’“aleshores”, en una posada en escena que regala moments de gran bellesa i reflexió (esplèndida i emotiva la incorporació de l’audiovisual). Ens preguntarem tots plegats: “Deixem de ser en algun moment de la nostra vida?”. També riurem, ens evadirem i experimentarem íntimament l’inexorable pas del temps, aquest company invisible al dia a dia però inseparable al llarg dels anys que teixeix i teixeix entre guanys i renúncies.

Imaginatius, sensibles, crítics, provocadors... Han assolit aquella veterania a l’abast de ben pocs en què fan el que volen i es (ens) qüestionen obertament. Una mirada a una vida plena d’amor, passió i compromís. Una baula més que, després de ‘CorroC’, torna a les arrels d’una de les companyies més singulars de casa nostra.