Quan les parets parlen

informació obra


Dramatúrgia:
Marc Chornet, Laura Clos (La Closca), Núria Vila (Lacol)
Escenografia:
Laura Clos (La Clos), Núria Vila (Lacol)
Direcció:
Marc Chornet
Producció:
Lacol SCCL, Festival TNT
Autoria:
Javier Cuevas, Sara Serrano
Sinopsi:

Treu-te els auriculars, guarda el mòbil. Estàs caminant per la ciutat…

Escolta i mira al teu voltant!

Trobar els protagonistes dels carrers d’una ciutat. Saber qui la viu i la fa seva. Endinsar-se en una urbs, Terrassa, de manera diferent, llegir les seves parets i escoltar-ne el batec.

La història d’aquests personatges, anònims (o no), s’articularà a través de dos llenguatges: el visual, amb les imatges trobades a les parets (frases escrites a murs, graffitis, adhesius, stencils, dibuixos) i el sonor, perquè qualsevol so que

es pugui sentir pels carrers serà susceptible de ser enregistrat (converses, alarmes, anuncis) per construir la Banda Sonora Original de Terrassa.

Quan les parets parlen és un espectacle en viu durant el qual dues artistes manipulen la il·luminació i el so per explicar una història única i exclusiva a Terrassa. La dramatúrgia visual ha estat creada a partir d’imatges fotografiades a les seves parets. L’espai sonor és enregistrat sense ser-ne conscients pels seus propis habitants, els veritables protagonistes.

Crítica: Quan les parets parlen

04/10/2017

Buen punto de partida que necesita ajustar la dramaturgia

per Elisa Díez

Para quien no lo sepa, Laura Clos (Closca) es una de las escenógrafas más rupturistas del panorama teatral barcelonés. Suyas son las escenografías de los espectáculos de Marc Chornet, con el que emprende este proyecto, pero su trayectoria es mucho más amplia.

Esta vez sale de detrás del telón y hace hablar a la escenografía. Con una pared hecha con pequeñas y grandes cajas de luz y sin más efecto que iluminar unas y otras poco a poco, con algún efecto sonoro nos traslada a las paredes de una ciudad cualquiera. Graffitis y dibujos nos explican su historia en poco más de media hora.

El punto de partida es interesante pero le hace falta una ajuste de dramaturgia, potenciar esta parte para que el discurso no se pierda encima de las cajas. Las pinceladas de dramaturgia deberían potenciar más su trazo y establecer un diálogo entre lo social y lo político, entre esas palabras explícitas de las paredes.

(...)