Quan les parets parlen

informació obra


Dramatúrgia:
Marc Chornet, Laura Clos (La Closca), Núria Vila (Lacol)
Escenografia:
Laura Clos (La Clos), Núria Vila (Lacol)
Direcció:
Marc Chornet
Producció:
Lacol SCCL, Festival TNT
Autoria:
Javier Cuevas, Sara Serrano
Sinopsi:

Treu-te els auriculars, guarda el mòbil. Estàs caminant per la ciutat…

Escolta i mira al teu voltant!

Trobar els protagonistes dels carrers d’una ciutat. Saber qui la viu i la fa seva. Endinsar-se en una urbs, Terrassa, de manera diferent, llegir les seves parets i escoltar-ne el batec.

La història d’aquests personatges, anònims (o no), s’articularà a través de dos llenguatges: el visual, amb les imatges trobades a les parets (frases escrites a murs, graffitis, adhesius, stencils, dibuixos) i el sonor, perquè qualsevol so que

es pugui sentir pels carrers serà susceptible de ser enregistrat (converses, alarmes, anuncis) per construir la Banda Sonora Original de Terrassa.

Quan les parets parlen és un espectacle en viu durant el qual dues artistes manipulen la il·luminació i el so per explicar una història única i exclusiva a Terrassa. La dramatúrgia visual ha estat creada a partir d’imatges fotografiades a les seves parets. L’espai sonor és enregistrat sense ser-ne conscients pels seus propis habitants, els veritables protagonistes.

Crítica: Quan les parets parlen

13/10/2017

Una proposta a cavall entre les arts plàstiques i el teatre

per Iolanda G. Madariaga

Les artistes i escenògrafes Núria Vila i Laura Clos (Closca) es llancen a l’aventura escènica com a creadores absolutes d’un espectacle. Un espectacle visual i sonor fet de trossos de realitat: les seves creadores han recollit tot un àlbum d’imatges d’allò que autors anònims -o no tant- han anat deixant escrit o dibuixat a les parets de la ciutat. També han anat recollint els sons d’aquesta ciutat. Amb aquest material n’han fet un espectacle. Compten amb l’ajuda de Marc Chornet (Yerma, Teatre Akadèmia, 2017; Projecte Ingenu) com a dramaturg, per fer parlar a escena les parets de Terrassa. Per una hora, la ciutat deixa de ser escenografia per esdevenir la protagonista del seu particular relat. Les parets diuen el que la gent calla que subtitula aquesta posada en escena, esdevé una manera d’acostar l’espectador a l’expressió més popular i espontània de l’art de carrer. El joc poètic-dramàtic és molt interessant: l’espectador seu davant un mur els maons del qual s’il·luminen mostrant pintades, graffitis, dibuixos de difícil classificació... La il·luminació d’aquests curiosos maons va construint un discurs -gens lineal i, a voltes, massa anecdòtic- però d’alta densitat poètica. Els maons van mostrant diferents cares per la manipulació de les seves creadores, mentre atenent també a la part sonora que llancen en directe. El mur va adquirint diferents aspectes i emetent missatges molt diferents: des de la militància política a l’expressió més lúdica, passant per l’inevitable declaració d’amor. Vestides de negre, com titellaires, les dues creadores depassen el mur i, amb els seus maons, construeixen, davant mateix dels espectadors, altres figures. Quan les parets parlen és una acció performàtica amb costures d’espectacle teatral de difícil classificació però que encaixa molt bé en allò que hom espera veure en una trobada com el TNT.