Qui encara tingui idealitzat això de viure al món rural sense haver viscut mai al món rural, haurà comprovat que, cinematogràficament parlant, seguir sostenint l’ideal se li ha posat una mica difícil. I és que en uns pocs mesos de res s’han estrenat tres ben notables pel·lícules que desmunten la idealització i fan tocar dempeus a terra ; parlo, naturalment, d’ “Alcarràs”, “As bestas” i “Suro”. Doncs si les pantalles han parlat ja prou clarament en aquest sentit, ara és l’escenari del Teatre Akadèmia el que acull un text que presenta ja la pàtina reservada als clàssics, i que ens situa també al bell mig d’un paisatge potser molt bonic de contemplar a una certa distància, però del tot desolador si es tracta de viure en ell. Especialment, si ets una dona. I encara més, si a aquest paisatge muntanyós que evoca la Cerdanya i que obliga a viure llargues temporades d’aïllament, li afegeixes com a rerefons els ecos d’una guerra fratricida, i els sotracs provocats pels desitjos reprimits o satisfets només entre la clandestinitat i la culpa.
Un escenari com aquest convida a que aquí es desfermi el drama rural. Tot i que Jordi Pere Cerdà es negués sempre a considerar com a tal aquesta obra estrenada l’any 1964, i no vista a Barcelona des que Ramon Simó en va dirigir un nou muntatge el 1990. Ara és Roger Casamajor qui s’estrena com a director escènic tot recuperant un ben notable text pel qual de vegades sembla deambular també l’ombra lorquiana de Bernarda Alba. Certament, les andaluses terres en les qual la Bernarda s’enfronta al desig que campa pels seus aires entre les filles imposant un silenci letal i convertint-se en presonera d’ella mateixa, es troben situades a molts quilòmetres d’aquest territori pirinenc . Però també aquí trobem una mare que li vol posar portes al camp del desig, com se les va posar una vegada a ella mateixa amb resultats fatídics. I és que, malgrat les paraules de l’autor, potser aquest text no sigui un drama rural, però alhora, el drama fa també la seva contundent aparició en tan rural entorn. I ho fa servint-se d’un text carregat precisament de potencia dramàtica , i d’aquella força tel·lúrica que s’origina quan el drama interior està directament relacionat amb les arrels que s’endinsen pel paisatge exterior i no et permeten sortir d’ell.
Tot això, el bon muntatge de Casamajor aconsegueix fer-ho ben evident, tot recolzant-se en les no menys bones qualitats interpretatives del seu quartet d’actrius. Però, tot i servir amb correcció la intensitat inquietant de les paraules, Casamajor cau en l’error de voler amplificar-les en excés per tal que aquestes semblin encara més contundents. I paradoxalment, de vegades aquesta amplificació servida amb tocs de sobreactuació verbal, emmorteix un xic la contundència brutal i tocada d’un cert alè poètic que recorre aquestes paraules. A Casamajor potser li ha faltar depositar més confiança en elles, sense tenir que tirar mà del text cridat. I per contra, li han sobrat en aquest cas uns estilitzats i innecessaris apunts videogràfics que més aviat trenquen el ritme sostingut amb el qual avança el text. Un text que el muntatge situa en un simbòlic paisatge escenogràfic totalment desproveït de connotacions naturalistes que potser fa també massa evident la metàfora del laberint probablement sense sortida en el qual es troben aquestes quatre dones, il·luminades això sí per sol d’una excel·lent obra que teníem massa oblidada: recuperar-la constitueix un veritable plaer que s’imposa als punts més febles de la proposta.
