L'actor Roger Casamajor (La Seu d'Urgell, 1976) i l'actriu Annabel Castan (Tremp, 1980) ja van coincidir en l'adaptació de la novel·la «Pedra de tartera» de Maria Barbal, al Teatre Nacional de Catalunya. Ho dic perquè en el moment que s'enfronten, ell com a director debutant i ella com a una de les quatre intèrprets, en la versió de «Quatre dones i el sol» de Jordi Pere Cerdà, pseudònim literari d'Antoine Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920 - Perpinyà, Rosselló, 2011), la relació ambiental amb el món aïllat i aspre de muntanya no els és gens aliè.
Una cosa similar es podria dir de les altres tres intèrprets nascudes a Barcelona: Irina Robles es va traslladar als 5 anys a Andorra i tant ella com Jèssica Casal i Núria Montes es van relacionar amb el Principat a través de la formació artística a l'Escena Nacional d'Andorra que produeix el muntatge estrenat ara al Teatre Akadèmia. No hi ha dubte, doncs, que tot i pertànyer a una generació moderna, el ressò del bressol avantpassat s'imprimeix també a l'hora que posen en escena el discurs poètic i de profunda fiblada psicològica que hi va deixar, ara farà aviat 60 anys, l'escriptor Jordi Pere Cerdà.
El 1964, dues efímeres funcions van estrenar al Teatre Romea «Quatre dones i el sol». I en temps del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, el 1990, Domènec Reixach la va rescatar en una direcció que van compartir Ramon Simó i Magda Puyo al mateix Teatre Romea amb Julieta Serrano, Maite Brik, Anna Güell i Francesca Piñón, amb escenografia de Jean-Pierre Vergier.
En tinc ja d'aleshores un record d'una obra complexa pel seu discurs i que mantenia els espectadors en constant atenció mentre les topades entre cadascuna de les protagonistes va descabdellant i creant la trama de la història que s'amaga darrere de l'enigmàtic títol que va llegar l'autor a la literatura catalana com un repte més davant de la intriga. Quatre dones, sí, això és molt clar. Però, ¿i el sol...?)
Roger Casamajor —que viu uns dies de pressió emocional després de la pèrdua del director de cinema Agustí Villaronga a qui considera el seu mestre artístic ja que el tenia sempre com a actor de capçalera en les seves pel·lícules— crec que ha partit d'aquesta intriga que deixava en l'aire Jordi Pere Cerdà a «Quatre dones i el sol» per elaborar una versió de l'obra que dóna tota la força a la paraula i que situa les quatre protagonistes en una mena de laberint circular transparent —si la pedra seca fos així!— i unes fugaces projeccions que reflecteixen un poder còsmic que és el mateix poder còsmic que té polaritzades les quatre dones protagonistes pel seu passat i, ara, pel seu present en una roda que sembla que es vol repetir com fa l'univers en un moviment rotatiu inabastable. Sempre al voltant del Sol.
Com que seixanta anys des de la seva escriptura i trenta anys llargs des de la seva estrena contemporània no passen en va, recordem que «Quatre dones i el sol» és una història que es podria situar en una masia isolada de la Cerdanya —la terra de l'autor— però que també podria ser en un altre espai geogràfic de muntanya on les quatre dones lluiten i es disputen un mateix home en dues èpoques diferents.
L'aïllament, el fred, la neu, la collada, els avets, les vaques, l'estable... aquell poètic arbre vestit de neu. Tot el que podria etiquetar l'obra com a “rural” hi és, però l'autor en fuig sàviament amb un discurs que té la duresa de la pedra de muntanya i la poètica de l'escassa flor de neu pirinenca.
La guerra, pot ser la Segona Mundial o podria ser una altra, ha deixat sense homes joves les masies. El pare ha anat a buscar un mosso per ajudar al camp. L'arribada del mosso jove altera les dues joves de la masia i remou el record de les dues dones més grans. El cercle continua rodant: el temps de la Margarida i la tia Vicenta, la seva cunyada, recorda el mosso Batista que també van llogar un estiu i que les va enfrontar. Les joves Adriana, filla de la Margarida, i la Bepa, la jove casada amb el fill de la Margarida que és a la guerra, refan aquella competitivitat pel nou mosso que simbolitza la llibertat, l'estiu que passa, i que un dia van voler apamar les dues dones ja grans i la llibertat que ara també volen apamar les dues dones joves.
Cal tenir en compte que tots els personatges mascles dels quals es parla són absents però que, com passa sovint amb els personatges absents, tenen una gran força en el desenvolupament de la trama i, des de la seva absència, desperten els records i els fantasmes que han estat guardats zelosament, engolits pel tràfec de les feines i el bestiar de la masia i l'esclavatge de la muntanya que no deixen ni un moment de respir i que tenen les dones sempre a primera línia per a les feines més dures.
«Quatre dones i el sol» és un poema èpic que les quatre protagonistes comparteixen en un espai escenogràfic minimalista, circulant pel laberint transparent, amb les quatre sempre presents, ni que sigui a l'ombra, o d'esquena, dues, quan les altres dues, les més grans, burxen en el record o quan les dues joves forcen el que després també serà per a elles un nou record.
Roger Casamajor ha fet en la seva primera direcció que tot se centri en la presència de les quatre dones, en el seu discurs, amb una mirada cap a la collada —més enllà dels espectadors— i el discurs flueix amb naturalitat, amb l'afegit enriquidor del dialecte occidental que sona tan escassament als escenaris i que en aquest cas els és propi a Annabel Castan i Irina Robles, pels seus orígens, i que els és adoptiu a Jèssica Casal i Núria Montes per la seva relació andorrana.
El minimalisme del muntatge es reforça, a més, amb la nova posició de les grades de la sala del Teatre Akadèmia que s'ha convertit, malgrat les seves dimensions reduïdes, en una mena de petit amfiteatre grec al voltant d'un escenari on una epidèrmica i apassionada interpretació revaloritza una obra que té de fons un subtil drama rural però sense fer-lo protagonista i que, si no hagués estat per aquesta nova versió de Sergi Casamajor, a quatre mans amb Pere Tomàs, rejovenida i rellegida amb ulls d'avui, podria haver quedat novament oblidada com va passar fa seixanta anys. (...)
