Xavier Buxeda i Marcet (Matadepera, Vallès Occidental, 1985) va debutar el 2021 al Teatre Tantarantana amb l'obra «Si mai has baixat», sobre el racisme. El 2022 va continuar a la Sala Trono i l'Off La Villarroel amb aquesta segona obra, «Qui estigui lliure», ara sobre la violència, després d'una primera lectura dramatizada dos anys abans a l'Obrador de la Sala Beckett, la mateixa sala on ara s'ha recuperat en un clima social que, especialment adreçat als joves, la fa lamentablement més necessària i actual que quatre anys enrere.
L'amistat d'infància i adolescència sempre sembla que és una amistat que no es perdrà mai. Però els viaranys de la vida tenen molts corriols plens d'obstacles i sovint també de conseqüències impensables que poguessin aparèixer quan es vivia immers en els temps presumptament feliços.
Els tres amics de «Qui estigui lliure» es retroben en aquell espai idealitzat de l'adolescència quan un d'ells, l'Àlex (l'actor Pau Escobar) surt de la presó. Entre ell i el Pol (l'actor Nil Cardoner) hi és ella, la Carla (l'actriu Paula Jornet en l'estrena i ara amb l'actriu Maria Vilapuig), la que fa encara de baula d'unió d'aquella ferma i jove amistat que va ser i que, a prova de foc i de tancar els ulls al fet que es va desencadenar, es vol refer sense que s'esqueixi.
En un espai d'un solar carregat d'abandó i desolació, una introducció a tall de pròleg situa els espectadors en la història del grup dels tres joves. I a poc a poc, el progrés en creixement dels tres personatges fa que, entre l'espontaneïtat i la dramatització que el tema de fons exigeix, es vagi reconstruint un pols emotiu que, fugint del tòpic orientatiu, no hauria d'interessar només els espectadors joves sinó també els adults que conviuen i tenen encara responsabilitats envers el jovent que tutelen.
Darrere les deixalles, els bidons rovellats i els palets d'obra de l'ambientació escenogràfica hi ha també les deixalles que ha deixat cadascun dels tres personatges amb el seu passat d'infància i adolescència i les pors d'enfrontar-se a la realitat del present i, sobretot, el futur.
De rerefons, es pot dir sense desvelar res més perquè és la clau de la trama, hi ha l'agressió homòfoba a una parella homosexual. I de l'agressió es passa a la reflexió sobre la violència. ¿Com neix la violència de grup? ¿Es porta arrelada a dins i només cal adobar-la perquè arrenqui en qualsevol moment? ¿O ben al contrari cal esporgar-la i sulfatar-la perquè no esclati?
Si Xavier Buxeda i Marcet fos un autor que escrivís a la dècada dels seixanta o setanta del segle passat, es diria que fa realisme social. A hores d'ara, l'etiqueta menystinguda en el seu moment ha quedat no només curta sinó superada. El realisme social s'ha imposat per damunt de la ficció literària i protagonitza la major part de documentals, reportatges, notícies, tertúlies dels mitjans i també el gènere dins del teatre perquè, com sempre s'havia dit, la realitat supera la ficció.
Hi ha tres eixos que marquen els tres personatges d'aquesta obra, després de deixar enrere el passat ingenu de la infància i l'adolescècia: el llast i la por que una jove Carla es pugui convertir en el fracàs de la mare; la frontera entre el viure lliure en un descampat i afrontar l'acceptació social de més enllà —estem entre un espai de perifèria urbana i una urbs despersonalitzada. I la incertesa davant la sexualitat encara no identificada plenament. Sempre, a més, amb l'alcohol com un verí que ho encén tot.
Uns eixos dramàtics exigents i que són tractats amb la suficient sensibilitat perquè acabin obtenint la resposta d'una interpretació ja prou celebrada en les primeres estrenes i ara refermada, si cal, amb més maduresa pels mateixos tres intèrprets protagonistes. (...)
