Hi ha actors i hi ha bèsties actorals. Roger Pera és actor, bon actor. Però també és una bèstia actoral. Potser no havia tingut ocasió de demostrar-ho tan plenament com ho fa ara en solitari en aquest espectacle importat de Broadway i que —llàstima que no es puguin fer servir els mòbils!— t'agafen ganes de fer-ne un enregistrament complet perquè, potser per influència de la direcció del cineasta Ventura Pons, als espectadors els farà l'efecte que es troben en un plató des d'on s'està emetent en directe el programa d'un xòuman popular.
I no és estrany que sigui així perquè Roger Pera ha manllevat d'un actor televisiu aquest guió, extret de l'espectacle «Fully Committed», de Becky Mode, interpretat per Jesse Tyler Ferguson, conegut per ser el pèl-roig de la sèrie «Modern Family», i l'ha portat al seu terreny, amb algunes lleugeres llicències d'adaptació que, malgrat que originalment passen a Manhattan, sembla que passin aquí mateix gràcies a les picades d'ullet, entremig de les trucades, a referències locals i d'alguna mirada a la pròpia realitat personal de Roger Pera, convertit en la ficció en un encarregat de prendre nota telefònicament de les reserves d'un restaurant d'alta volada i de distribuir les trucades internes de la casa, però sempre pendent d'un càsting com a actor al Teatre Nacional de Catalunya.
«Quina feinada!» és un espectacle d'imitacions en directe que l'actor va alternant de trucada en trucada posant veu al xef de l'hotel, a alguns dels clients més VIP, a algunes de les clientes més pesades, a alguns dels clients més exigents, a algun empleat de l'hotel que té un os a l'esquena i a algun altre que ja té prou feina dalt al menjador perquè ell l'atabali, això sense oblidar que es fa l'hora de dinar i que la cuina no acaba d'estar al dia i que són festes de Nadal —hi ha un petit avet amb llums de colors sobre la taula— i que l'hotel omple les reserves de les taules amb seixanta dies a l'avançada i que té comensals il·lustres com la cantant Madonna o l'actor Gerard Depardieu.
Espectacle d'humor, però amb un aire d'amargor, perquè el Roger —telefonista amb nom real— es troba atrapat entre la feina que l'ofega perquè en el fons és l'últim mico de la cua i les seves aspiracions d'actor fora del caos telefònic del restaurant de luxe. Més de vint personatges prenen vida en els diferents matisos interpretatius de Roger Pera —actor que no en va i des de ben jove es va formar a les taules de doblatge— i que modela amb imitacions d'un guió que no permet ni un segon de repòs durant una hora i mitja i que connecta al màxim amb els espectadors locals quan imita el to i la veu tan característics del seu pare, l'actor Joan Pera.
Roger Pera ha contribuït amb aquest espectacle a la recuperació del veterà i prolífic cineasta Ventura Pons com a director teatral, després de la seva etapa inicial de bambolines entre el 1967 i el 1977, abans que es passés definitivament al cinema. Ja deia abans que l'espectacle li va, a Ventura Pons, com anell al dit perquè té una estructura i un ritme cinematogràfics impressionants. Tatralment ha comptat amb l'ajudantia de direcció d'un altre actor veterà, Mingo Ràfols.
L'escenografia de Jordi Bulbena dibuixa també molt bé l'espai de «baix» del restaurant on el luxe de «dalt» —atenció a la taula reservada a l'entrada de la sala— brilla per la seva absència i on unes canonades de desguàs, un vell armari arxivador, unes prestatgeries plenes d'andròmines, una taula desendreçada, un calendari amb el retrat de Núria Espert —mite del futur actor Roger— i tres telèfons que no paren de sonar i que marquen a la vegada el canvi de personatge: el de la centraleta exterior, el de l'interior i el de disc de color vermell dels setanta del segle passat, arrodoneixen un espai gairebé claustrofòbic al qual fa respirar i suar de valent la capacitat energètica de Roger Pera en escena. (...)
