L’espectacle guanyador del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2023 parteix del tarantisme, un ritual que neix a l’edat mitjana al sud d’Itàlia, basat en una pràctica coreogràfica, musical i iconogràfica.
“Però allà on està el perill creix també el que ens salva”
F. Hölderlin
Quiso negro explora la idea de desaparició a través de l'acció mitjançant l'ús ritual de patrons acústics, cinètics i iconogràfics. Per això es recolza en el tarantisme i en el seu arsenal de mites per a transitar un espectre molt ampli, fins i tot contradictori, d'escenaris de possessió i catarsis actuals: des de les formes de duel en els enterraments ritualitzats fins a l'èxtasi no reglat de la rave. El treball busca la potencialitat del cos i la imatge en escena per a anar més enllà de la coreografia. Quiso negro parla de la mort en cadascun, podent-se veure com un viatge pels seus aspectes vitalistes: una catábasis, un descens festiu.
El Premi de Dansa de l’Institut del Teatre potencia el treball de joves creadors i intèrprets graduats del Conservatori Professional de Dansa (CPD), del Conservatori Superior de Dansa (CSD) i d’IT Dansa, la jove companyia de dansa de l’Institut del Teatre, els ofereix un ajut econòmic a la producció i exhibeix la peça guanyadora amb la col·laboració del Grec Festival Barcelona. Enguany l’ha obtingut Ester Guntín, graduada en Humanitats i en Coreografia i Interpretació pel Conservatori Superior de Dansa de l’Institut del Teatre, i amb el Màster d’estudis comparats d’art, filosofia i literatura de la Universitat Pompeu Fabra. Ha presentat treballs a Sismògraf Olot, CCCB Barcelona, RIDCC Rotterdam, Quinzena de Dansa de Portugal o TanzLabor Ulm, i ha col·laborat amb Marcos Morau, Silvia Delagneau, Marta Pazos o Joan Morey, entre d’altres. Aquest 2024 col·labora a Ifigènia, al Teatre Lliure, i dirigeix la posada en escena d’una òpera de petit format al Gran Teatre del Liceu que forma part de l’espectacle Òh!pera, que es pot veure en l’edició d’enguany del Grec Festival de Barcelona.
Quiso negro va ser l'obra guanyadora del Premi ITDansa. La part final té una energia i un joc del rellotge màgic (o caldria parla de porta giratòria opaca?), partint de la tarantel·la, que en feia una decisió inapel·lable. El premi és el dret a poder ampliar el projecte i estrenar-lo al Festival Grec amb una partida econòmica per a poder assajar-lo professionalment. La peça resultant, en canvi, té punts qüestionables. Perquè bona part de la coreografia incorporada amplia la representació de la picada de l'aranya, una acció temuda a la cultura napolitana que, tot i captivar per la seva intensitat i quietud, acabava allargassant-se massa.
Betty Tchomanga, dins del mateix Grec, ha presentat Mascarades, una coreografia inspirada en una tradició africana, una mena de divinitat de la qui se la té por i és símbol de desig alhora. Sense conèixer la tradició (la visita a la Viquipèdia de torn va ser posterior) el solo mostrava els costats angulosos de Mami Wata, i, les decisions de caracterització (la ballarina tot i ser negra és pintava els braços i el ventre per simular la cara més blanquinosa que reprodueix la iconografia respectiva) aportaven tota la coherència al que s'havia vist des del desconeixement.
A Quiso negro, hi ha elements que, més enllà de la seva qüestió estètica i d'aportar estímuls a una producció desorientada (el gronxador, el reflex del mirall còncau, els espectaculars canvis de dissenys de llum sense una raó aparent...) fan pensar en com allargar un text del Torneig de dramatúrgia de Temporada Alta (dels 40 minuts de les bases cal allargar-ho fins a superar l'hora) procurant no perdre la frescor ni el ritme. Evidentment, la solució que resol millor és posar un antecedent al capítol final del Torneig (o del premi). Però cal trobar-li una actitud coreogràfica o dramatúrgica.
Dit això, cal celebrar i aplaudir l'energia en els instants de ball i la intensitat en (l'excessiva, insistim) quietud. La força de repicar de peus, en un moviment àgil i que multiplica la dansa popular d'envelat té un aire molt contundent gràcies als braços que, en comptes de recolzar-se als malucs, queden estàtics a l'altura de la cintura. Un fragment que faria les delícies a la Fira Mediterrània.
La peça és coral perquè la cadència i moviment són els mateixos, però solitària perquè en prou feines es permet el contacte entre es ballarins. I el moment de la porta d'hotel opaca, amb un inquietant canvi constant a la part "fosca" li aporta una sorpresa reconciliadora final.