Quitapenas

informació obra



Autor:
Tennessee Williams
Traducció:
Emili Teixidor
Sinopsi:

El Teatre Gaudí Barcelona estrena Quitapenas de l’humorista uruguaià Pedro Paiva. Quitapenas és un espectacle diferent, un espectacle que ha impactat a crítica i públic a diversos indrets d’Espanya. Ara tenim l’honor de poder gaudir a Barcelona d’un dels creadors de l'emblemàtica companyia Los Modernos.

Quitapenas és un misteri per ser desvetllat veient-lo. Es tracta d’una obra en un sol acte. Un espectacle d’humor poc freqüent que pot presumir de poseïr un llenguatge teatral de codi propi. Això el fa diferent a qualsevol altre. En la originalitat està el gust. I a Quitapenas també.

“Una exquisitez. Un rara avis. El Quitapenas de Pedro Paiva viene para sorprender y cautivar. Un espectáculo que no dejará indiferente a nadie.” Fernando Rodalva. Casa La Teatro. Sevilla


Crítica: Quitapenas

31/08/2016

Genial conferència poètica d'un surrealisme provocador i enginyós

per Jordi Bordes

Fa uns anys, una parella d'actors, Los Modernos, van fer furor a la Sala Muntaner amb Breve desconcierto breve que sorprenia perquè era una simfonia poètica divertidíssima que, a més, prenia partit per l'optimisme, la tolerància i l'acidesa. Ara, un d'aquests components ha trobat la manera per signar un muntatge que es basa en aquella comicitat, en aquells jocs de paraules, molt mesurats, com si fossin sonets còmics de Quevedo, o màximes impossibles de Chesterton i d'Oscar Wilde. 

Pedro Paiva manté la música, cançons de ritme fàcil, que acompanya amb caixeta de música, o amb petits sonalls i bastons per trencar el que podria ser un ritme exhaust. Cal aire perquè el cervell respiri. L'entrega del públic és absoluta des de, pràcticament, el minut 1. Ja no vesteix amb faldilla escocesa ni porta l'ungla negra pintada com fa una dècada, però l'humor segueix respirant fresc. És veritat en què avui es fa difícil que ningú s'emporti els coberts de l'avió (ni els auriculars!) perquè ja tothom viatja en low cost i tot el que se serveix, s'ha de pagar abans però s'entén el sentit de la filosofia vital. I sí. És prudent en tocar temes perillosos com la fidelitat ("no, ara, no en parlarem") o la religió i la sexualitat. En el fons, Paiva, que al Teatre Gaudí també exposa quadres que són un bon reflex del seu discurs impossible (genialment enganyós), disfruta sentint riure però rara vegada atura el seu discurs d'una filosofia metalinguística. Sí, jo també m'apunto a signar una campanya a la Real Acadèmia de las Letras i als diccionaris que faci falta per canviar el nom del dit anular pel de anhelar i el casa-miento pel de casa-cierto. Segur que la institució del matrimoni, ho agrairà!

Aqurest monòleg de faristol s'escapa dels típics de tamboret. S'emparenta millor amb la nostàlgia àcida dels Accidents Polipoètics o a l'excés linguïstic de Jordi Oriol). El seu mèrit és que no necessita refugiar-se en una trama per construir el divertit i lúcid disbarat, ni recórrer a imatges dels anys 80 per empatitzar amb el públic. En té prou amb citar l'Adam i l'Eva, o parlar de temes universals com l'amor i la mort. ("Entre muerte o dolor, escojo o"). és una enciclopèdia inesgotable. Un còmic que desmostra saber allargar l'atenció de les entregues càpsules de 3 minuts dels talkshows nocturns.