Ramon

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Premi BBVA de Teatre 2021

Mar Monegal signa i dirigeix una de les propostes de petit format més brillants dels darrers temps. Ramon podria ser una d’aquelles tragicomèdies generacionals sobre la crisi dels 40 causada per una separació sentimental i l’evidència de la precarietat laboral en el món escènic. Rotundament no. Es molt més. Monegal ha parit un monòleg que ens enfronta a una de les malalties actuals més devastadores, l’alzheimer, i què provoca, en aquest cas en el fill que cuida de la mare malalta. El tarambana de fill petit que madura de cop i ens regala una lliçó d’amor i de vida no deixa ningú indiferent. I en aquest muntatge ho aconsegueix la magnífica interpretació de Francesc Ferrer, des de la paraula, el gest i la música. Una encertada escenografia que representa l’habitació d’adolescent on els objectes formen part de la història, i una projecció audiovisual indissociable de la dramatúrgia completen el conjunt d’aquest excel·lent espectacle. 


Intèrprets:
Francesc Ferrer
Direcció:
Mar Monegal
Autoria:
Mar Monegal
Sinopsi:

El Ramon s’acaba de separar de la Patri i, mentre busca pis, s’instal•la a l’habitació d’adolescent de casa dels seus pares. Allà retroba la guitarra, la bicicleta estàtica i tot de cassetes que el transporten als anys 90.

Des de la seguretat de la seva habitació, rememora el seu passat, però el que no s’imagina és que, en el present més immediat, la seva vida està a punt de canviar i convertir-se en una autèntica muntanya russa.

Premi en la categoria de text. Premis de la Crítica 2019

Finalista espectacle petit format. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Ramon

18/12/2019

Excel·lent tragicomèdia generacional

per Teresa Ferré

Ramon està a punt de fer-ne 40 i ha tornat a casa els pares, a l’habitació d’adolescència que la mare ha convertit en espai on posar-hi una mica de tot, això sí, respectant els cartells de grups musicals i conservant els jocs d’infantesa dels seus tres fills. L’habitació torna a ser el planeta des d’on reflexionar l’existència, metafòricament dividida entre les dues cares d’una cinta de casette, tornar a rascar la guitarra i retrobar-se amb els objectes i records del passat.

L’ambient a mig camí entre la provisionalitat actual del protagonista i el recer permanent de la llar d’infantesa marquen una escenografia on manen els objectes, cadascun dels quals amb la seva història, i les projeccions audiovisuals, un dels elements més encertats del muntatge per la seva pròpia dramatúrgia i la manera com embolcallen a bon ritme el desenvolupament de l’espectacle.

Francesc Ferrer és el protagonista absolut d’aquesta obra de petit format que està destinada a ser un dels èxits de la temporada de la Sala Atrium, teatre que no dubta en arriscar amb un monòleg de text intel·ligent i molt ben trenat, escrit i dirigit des de la naturalitat per Mar Monegal. El principal atractiu de Ramon és com condueix l’espectador de l’aparent comèdia amable a la tragèdia sense caure en l’estridència ni en el recurs dramàtic fàcil.

Això només és possible gràcies a l’excel·lent interpretació de Ferrer, que brilla per la versemblança, pel desplegament de recursos emocionals i, també, per les bones intervencions a través de la música en directe.La recent separació de parella pel fet de no coincidir a l’hora de tenir fills és un dels grans temes de l’inici de l’espectacle i el desencadenant de la nova situació del protagonista. Una reflexió marcada també per la inestabilitat de l’ofici d’actor, amenitzada amb bons moment de paròdia, i per la precarietat laboral en un moment de la carrera del protagonista al qual s’hi afegeix la titànica recerca de pis. Des de l’humor i la fidelitat a les pròpies conviccions, Ramon navega com el nen petit que encara és, una mica irresponsable i malcriat per ser el petit dels germans.

Al públic se li glaça el somriure a partir del moment en què la mare no recorda la seva recepta de croquetes, instant delicat i magníficament resolt per donar pas a l’aclaparament i el canvi radical de vida familiar a causa de l’Alzheimer. La tragèdia representada en el detall de trobar-se al supermercat amb la seva ex, ella comprant bolquers per al seu nadó, ell per a la seva mare. A partir d’aquí desgavell, transformació i convivència amb una malaltia que devasta la malalta i als del seu voltant i on emergeix, amb lucidesa, música i amor, la maduresa.Hi ha molts pocs espectacles que tenen la valentia d’enfrontar-se a la malaltia i en concret a l’Alzheimer. Ho va fer des del teatre gestual l’extraordinari André i Dorine a través de l’experiència d’una parella d’avis. Ara Ramon ho fa des del text i la mirada del fill cuidador que viu la malaltia de Rita, la seva mare, qui s’ha passat la vida tenint cura dels seus deixant fins i tot la seva carrera de mestra perquè l’escola ja la tenia a casa. De moment l’espectacle ha prorrogat fins del 28 de desembre a la Sala Atrium, desitgem que continuï en cartell i faci gira perquè és d’aquelles petites joies que, un cop vistes, segur que qualsevol espectador no dubtarà en recomanar.

Trivial