Ramon està a punt de fer-ne 40 i ha tornat a casa els pares, a l’habitació d’adolescència que la mare ha convertit en espai on posar-hi una mica de tot, això sí, respectant els cartells de grups musicals i conservant els jocs d’infantesa dels seus tres fills. L’habitació torna a ser el planeta des d’on reflexionar l’existència, metafòricament dividida entre les dues cares d’una cinta de casette, tornar a rascar la guitarra i retrobar-se amb els objectes i records del passat.
L’ambient a mig camí entre la provisionalitat actual del protagonista i el recer permanent de la llar d’infantesa marquen una escenografia on manen els objectes, cadascun dels quals amb la seva història, i les projeccions audiovisuals, un dels elements més encertats del muntatge per la seva pròpia dramatúrgia i la manera com embolcallen a bon ritme el desenvolupament de l’espectacle.
Francesc Ferrer és el protagonista absolut d’aquesta obra de petit format que està destinada a ser un dels èxits de la temporada de la Sala Atrium, teatre que no dubta en arriscar amb un monòleg de text intel·ligent i molt ben trenat, escrit i dirigit des de la naturalitat per Mar Monegal. El principal atractiu de Ramon és com condueix l’espectador de l’aparent comèdia amable a la tragèdia sense caure en l’estridència ni en el recurs dramàtic fàcil.
Això només és possible gràcies a l’excel·lent interpretació de Ferrer, que brilla per la versemblança, pel desplegament de recursos emocionals i, també, per les bones intervencions a través de la música en directe.La recent separació de parella pel fet de no coincidir a l’hora de tenir fills és un dels grans temes de l’inici de l’espectacle i el desencadenant de la nova situació del protagonista. Una reflexió marcada també per la inestabilitat de l’ofici d’actor, amenitzada amb bons moment de paròdia, i per la precarietat laboral en un moment de la carrera del protagonista al qual s’hi afegeix la titànica recerca de pis. Des de l’humor i la fidelitat a les pròpies conviccions, Ramon navega com el nen petit que encara és, una mica irresponsable i malcriat per ser el petit dels germans.
Al públic se li glaça el somriure a partir del moment en què la mare no recorda la seva recepta de croquetes, instant delicat i magníficament resolt per donar pas a l’aclaparament i el canvi radical de vida familiar a causa de l’Alzheimer. La tragèdia representada en el detall de trobar-se al supermercat amb la seva ex, ella comprant bolquers per al seu nadó, ell per a la seva mare. A partir d’aquí desgavell, transformació i convivència amb una malaltia que devasta la malalta i als del seu voltant i on emergeix, amb lucidesa, música i amor, la maduresa.Hi ha molts pocs espectacles que tenen la valentia d’enfrontar-se a la malaltia i en concret a l’Alzheimer. Ho va fer des del teatre gestual l’extraordinari André i Dorine a través de l’experiència d’una parella d’avis. Ara Ramon ho fa des del text i la mirada del fill cuidador que viu la malaltia de Rita, la seva mare, qui s’ha passat la vida tenint cura dels seus deixant fins i tot la seva carrera de mestra perquè l’escola ja la tenia a casa. De moment l’espectacle ha prorrogat fins del 28 de desembre a la Sala Atrium, desitgem que continuï en cartell i faci gira perquè és d’aquelles petites joies que, un cop vistes, segur que qualsevol espectador no dubtarà en recomanar.
