Re:Incarnation

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Naixement, mort, renaixement… El poble ioruba, un grup ètnic i lingüístic originari de la zona de Nigèria i Benín que, a causa de la diàspora africana, va acabar estenent la seva influència cultural fins al Carib i el Brasil, basa les seves creences religioses en el concepte de la reencarnació. D’aquí que pensin en temps i espai d’una manera una mica diferent de com es fa en el món occidental i que tinguin una concepció cíclica del temps. Aquest concepte de reencarnació és al centre del nou espectacle de Qudus Onikeku, un artista nigerià del moviment que fa servir llenguatges diversos per explorar la memòria dels cossos (la capacitat dels cossos, i no només del cervell, de recordar) a partir d’elements de la cultura ioruba i de la dansa contemporània. No és estrany, perquè el cos té un paper destacat en la cultura ioruba, que el considera el punt de connexió entre el món físic i l’espiritual. La població i les cultures africanes i els problemes derivats del colonialisme, a més de l’exili i la inestabilitat política, són centrals en la feina d’aquest artista, un dels representants més coneguts de la nova generació de creadors africans. Ell va fundar The People Centre (anteriorment The Qdance Center) a Lagos i va impulsar el DanceGathering, un laboratori de creació i experimentació multidisciplinària on Qudus Onikeku ha anat trobant els últims anys els i les intèrprets que veureu ara en escena. Són representants de les noves generacions d’artistes de Lagos, marcats pel caos de la capital nigeriana i sense cap formació ni clàssica ni occidental. Ells coneixen molt bé, això sí, l’

afrobeat, aquell ritme nascut de la barreja de jazz, soul, funk i els sons de l’Àfrica occidental que va inventar-se el gran Fela Kuti. Aquell afrobeat primigeni, però, viu avui influenciat pels nous ritmes urbans. El dancehall, l’afrobeat, el funky house i fins i tot la capoeira han estat tota una revelació i, avui, constitueixen alguns dels elements sobre els quals Onikeku continua la seva exploració de la memòria corporal. Veureu ballarins i ballarines recuperar en l’espectacle l’energia de l’afrobeat dels anys 60 i 70 per fer-la reviure en el present i lligar-la amb les lluites socials del nostre temps. Tot, amb un vocabulari coreogràfic plenament contemporani, un vestuari ple de color, imatges de gran bellesa i una aproximació filosòfica que beu de la cultura i les creences tradicionals africanes.

A Barcelona, vam poder conèixer Qudus Onikeku a la III Trobada Internacional Africa Moment 2019, on va presentar per primera vegada la primera conferència ballada Africaman Original al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Aquest cop, Qudus Onikeku arriba a la ciutat amb tota la seva companyia per presentar la peça Re- Incarnation (6 i 7 de juliol) i per organitzar una trobada que forma part d’Afropolis 2021 i que tindrà lloc del 10 al 18 de juliol al Graner.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Re:Incarnation

16/07/2021

Coreografia sincrètica i empoderament

per Jordi Sora i Domenjó

Una alerta prèvia: l’absència de referents per entendre bé el que s’ha vist aquests dies al Festival. “Re:incarnation” de Qudus Onikeku, presentada al Mercat de les Flors, n’és el màxim exponent. La peça tracta la mort i l’adveniment d’una nova vida. La mirada la posa el poble ioruba (Nigèria i Benín), basada en creences religioses sobre l’existència cíclica. Un elenc de joves menors de vint-i-cinc anys, la companyia The People Centre creada pel coreògraf. L’entrada a l’obra no podria ser més fàcil per al públic europeu: afrobeat, dancehall i una mica del funky house. Tots els tòpics. Per endinsar-se, en les següents escenes, en la connexió amb la tradició dels esperits òrìṣà, responsables de la humanitat i la reencarnació, a conseqüència del seu destí.

L’altre avís: sobre el cànon de construcció creativa, estructura fixada en l’imaginari espectador occidental. Fulminada aquí a causa d’aquell sentit circular. Excepció feta, naturalment, de la crítica a l’etapa colonial que pretenia desfer les connexions ancestrals amb el nou món de resultes. Aquí contemporani és mot que significa una altra cosa, perquè relliga els cossos amb un fil invisible entre totes les tradicions. Exemplificades amb el caos, l’energia grupal: coreografia sincrètica i empoderament. Amb la guitarra electrònica d’Olatunde Obajeun, amb un solo antològic; i un parell d’execucions individuals de ballarins d’excel·lència. Arribats a aquest punt, l’espectacle ja és una festa compartida amb el públic, que l’ovaciona. Probablement sense entendre’l del tot i sorprès pel seu fil argumental; però convençuts de l’experiència singular viscuda.

Publicat a El Temps de les Arts