Refraccions

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Sergio Matamala i Alícia Puertas
Escenografia:
Elisenda Pérez
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Xavier Gardés i Concha Milla
Vestuari:
Clra Peluffo
Caracterització:
Virginia Marqués
Vídeo:
Carles Muñoz
Producció:
Flyhard Produccions
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes. Si és incompatible, hi accedireu per aquí

A causa de la refracció de la llum, als miratges veiem objectes que en realitat no hi són. Què passa quan descobreixes que a la teva vida succeeix el mateix, que res és en realitat on hauria de ser. Refracions va d’això, dels desitjos personals, de la incomunicació, dels somnis per aconseguir, de com continuar quan a la teva vida res és com t’havies imaginat. De com algú pot ser la persona decisiva en el teu canvi personal. I de com tot, sempre, depèn de com t’ho miris.

Crítica: Refraccions

27/04/2017

Què curt es fa el temps de les cireres!

per Iolanda G. Madariaga

S’està convertint en marca Flyhard lligar teories científiques i sentiments en una mateixa creació escènica. Ara va de l’efecte de la llum en els diferents cossos i mitjans, de fet va d’efectes òptics i ja sabem que totes les coses depenen del color del cristall amb el que es miren. No sé si ens ve de Campoamor, de Calderón o de Shakespeare, el cas és que això de la subjectivitat ha esdevingut una crossa per a tota mena de discursos. Aquest va de relacions de parella. Però quan hom creu estar davant de “l’enèsima comèdia sobre les relacions de parella”, comença a veure’s atrapat en una teranyina construïda amb una munió de referents del més eclèctics. Com lligaríeu l’universal I Want You de Bob Dylan amb el Cumpleaños feliz del conjunt infantil Parchís? O Las venas abiertas de América Latina de Galeano (Avantatges de les sales petites!)amb el Manhattan de Woody Allen? Doncs tot lliga! Lliga perquè Concha Milla ha construït uns personatges de carn i ossos encara que per fer-los hagi estirat del cel·luloide de la seva passió cinèfila. Podem pensar que aquest còctel de referents té un component generacional molt potent que es transforma ràpidament en circumstancial i perd vigència. Podria ser així, ara per ara, però, sembla enganxar també a un públic força jove. Hi ha, a més, un rerefons tràgic que confereix densitat a la comèdia escorant-la cap el drama -sense “ismes”. La maternitat frustrada és -i continuarà sent- un escull contra el que s’estavellen moltes naus que alcen tota mena de banderes al vent de la llibertat. D’altra banda, Sergio Matamala i Alícia Puertas, sota la batuta de la pròpia Concha Milla, presten cos i veu a una parella tan de veritat quan juguen a la parella feliç com quan fan veure que ja no queden les ganes de jugar a res més. I si la veu se’ls en va cap el crit, hom entén que així ha de ser... i si el l’emoció els ennuega, els sentim més propers. Hi ha també un acurat espai escènic que inclou una pantalla de televisor en el que es juga magistralment un “fora de camp” -per usar terminologia cinematogràfica- que agilitza el desenvolupament dramàtic. I el recurs final a una gran icona que, tan de bo, ho continuï sent per molt de temps: La carta de la Maga a bebé Rocamadour. Ès en aquest moment d’extrema humilitat del personatge on Alícia Puertas se’ns mostra immensa, malgrat que en els vinils no hi sigui l’himne Les temps des cerises.

L'enllaç a Youtube no està disponible.